diumenge, 29 de novembre de 2009

Sedaví i el jazz

No és cap secret que el foc i la pólvora sempre han estat autèntiques passions per a milers de valencians, fins al punt que han esdevingut un tret característic d’una gent que no pot concebre cap festa o celebració sense la crema d’una traca i d’un bon grapat de masclets, que és com a València s’anomenen els petards que sonen com a bombes.
En ocasions, els valencians defineixen el soroll de la pólvora com una simfonia. De fet, l’aspiració de tota mascletà fallera consisteix en dotar l’aldarull dels explosius d’una seqüència rítmica farcida de musicalitat. Per això, quan s’analitza o es descriu el desenvolupament d’una mascletà, es fan servir termes com ara, ritme, harmonia i compàs.
Aquest fet ens ajuda a comprendre fins a quin punt assoleix importància en la vida dels valencians altra de les seves passions: la música.

Cadascun dels pobles del País Valencià, per petit que sigui, compta amb la seva banda de música, nodrida per alguns veïns que -a partir dels 8 o 9 anys d’edat- entren al conservatori del municipi en busca del seu instrument. Molts d’ells cultiven al llarg de tota la vida l’aprenentatge musical amb el clarinet, la flauta o el trombó que la banda els ha deixat gaudir en una mena d’usdefruit.
Hi ha llocs que s’han aprofitat d’aquesta cultura, arrelada gràcies a les bandes municipals, per a crear un brou de cultiu musical enèrgic i divers. Es tracta de pedanies, vil·les o petites ciutats on s’ha fet servir, espontàniament, aquesta capacitat de llegir i escriure música que molts dels seus veïns atresoren, per tal de convertir al municipi en una prolífica font d’activitat artística, deslligada de l’institucionalisme cultural imperant.
D’exemples en trobem uns quants, però aquell que més crida l’atenció és Sedaví, ja que, probablement, sigui la població que compta amb més músics de jazz per metre quadrat de tot l’Estat.

Sedaví és un poble de la comarca de l’Horta Sud, famós per ser el bressol de l’industria del moble. Als darrers anys, la seva activitat econòmica s’ha diversificat però, fins fa poc de temps, la major part dels seus veïns vivien de la fusta o de l’agricultura, sent l’arròs el principal cultiu de la zona.
Sedaví ha estat conegut per l’afició de molts dels seus veïns a la boxa, i per ser un dels pocs pobles valencians on els simpatitzants del Llevant Unió Esportiva gairebé igualen en nombre als del Valencia Club de Futbol. La passió per la boxa i pel Llevant són, precisament, dos dels trets que defineixen a un dels seus veïns més il·lustres, en
Ferran Torrent. Aquest escriptor, un dels que més llibres ven a l’àmbit de la literatura escrita en català, va néixer a Sedaví i continua vivint en aquest poble que, com portava per títol una de les seves obres, es troba “tocant València” ( a tan sols 5 kilòmetres de la ciutat).
La població del municipi, un dels més petits de l’àrea metropolitana de la ciutat de València, ronda els 10.000 habitants, i entre els seus carrers, a cada pas, en cada cantonada, el vent que bufa es bressola en les notes d’un jazz inspirat en els més grans autors del gènere, però impregnat d’una sensibilitat forjada en les experiències autòctones.

A punt estava de nàixer la dècada dels 90 quan una colla de amics, molts d’ells membres de la Banda de Música del poble, decidiren desenvolupar la seva creativitat més enllà del taller municipal de música. Qui sap si, inspirats per la pel·lícula que llavors Alan Parker estrenava a les nostres sales de cine, aquest grup de joves s’ajuntaren per formar una mena de Commitments del sud d’Europa, desitjosos de portar a la seva gent no tant l'energia del Soul com la llibertat del Jazz.

Les fonts consultades desvetllen, però, que la llavor havia estat plantada, uns anys abans, pel saxo baríton
Francisco Angel Blanco “Latino”, que va anar regant-la amb el propòsit de llaurar un terreny fèrtil per al jazz en un àrea geogràfica que reunia les condicions idònies per al seu cultiu.
El resultat immediat d’aquesta inquietud col·lectiva fou el naixement de la Big Band Jazz de Sedaví, agrupació formada, majoritàriament, per musics del poble, però que també incloïa instrumentistes dels municipis propers.
La Big Band Jazz trigà molt poc de temps en donar-se a conèixer, duent a terme un gran nombre d’actuacions a diferents llocs de Valencia. Afortunadament, aquesta aventura anà molt més enllà d’un simple passatemps per els seus integrants i, al 1991, es va crear “
Sedajazz”, un col·lectiu de músics independents que, avui en dia, s’ha convertit en una empresa de gestió musical amb una oferta de més de cinquanta músics professionals, que la integren sota diverses presentacions -big band, ensemble, dixieland, marching band, orquestra, grups de corda, trios, quartets...-.
La Big Band Jazz de Sedaví va convertir-se en la Sedajazz Big Band, autèntica bandera del col·lectiu que, des de la seva fundació, ha dut a terme més de 400 actuacions en auditoris i festivals internacionals, d’entre els quals destaquen, el
Festival de Jazz de San Sebastián, l’any 1999; el Festival de Jazz de Valladolid, al 2001; i el Festival de Sassari Cerdeña (Italia), al 2004.

La Sedajazz Big Band ha gaudit de la participació de músics de la categoria de Pat Metheny, Mike P. Mossman, Horacio "El Negro" Hernández, Ramon Cardo, i Kurt Rosenwinkel, entre d’altres, i de cantants com Deborah Carter, Soledad Giménez (Presuntos Implicados), Juan Diaz “El Indio” o la cubana Arahí Martínez.




Sedajazz Big Band amb el trombonista Mark Nightingale, al gener de 2008.

A més, aquesta agrupació compta amb tres treballs discogràfics: “Three Deuces”, “De sentir latino” i “Muñequita Linda”, aquest últim, editat per la discogràfica Lola Records, de Fernando Trueba.
La formació de Sedajazz Big Band que va participar en la gravació de “Muñequita linda”, esdevé una mena de “Dream team” del jazz valencià, amb Perico Sambeat, Vicente Macián, Jesús Santandreu i Ivan Albuixec, als saxos; David Pastor, Raul Garcia, Paul Evans i Paco Mifsud, a les trompetes; Toni Belenguer, Carlos Martín, Paco Soler i J. Miguel Sauco als trombons; Santi Navalon, al piano; Oscar Cortes, al baix; Mique Casany, a la guitarra; Felipe Santandreu, a la bateria; i Carlos Llidó, a les Conges.La direcció va correr a càrrec del saxo baríton Francisco Angel Blanco “Latino”, autèntic impulsor, no tan sols d’aquesta formació, si no també del col·lectiu sencer.

A banda de la Big Band, Sedajazz aglutina moltes altres formacions, com ara:
Latino Blanco Band; Sedajazz Latin Ensemble; Sedajazz Octet & Mark Nightingale; Nova Dixieland Band; Perico Sambeat Boogaloo Sessions; Vicent Macián Jazz Group; Albert Sanz y los once dedos, ...

El passat 10 de novembre, una de les figures més representatives del jazz nascut a Sedaví, el trompetista David Pastor, va presentar el seu disc amb Nu Roots a la Sala “Continental”, de Barcelona.
En la seva faceta de músic "freelance", David Pastor ha actuat i gravat amb artistes com Presuntos Implicados, Michael Bubble, Armando Manzanero, Celia Cruz, Lucrecia, Martirio, Lolita, Jaime Urrutia o la Fundación Tony Manero. Al 1997 va realitzar una gravació per a BMG amb el grupo Solar Sides, a Lausanne (Suïssa). A més a més, ha participat en la gravació d’un LP monogràfic de Maurice Ravel amb l’orquestra Filharmònica de Gran Canària. Sol col·laborar assíduament amb músics com Perico Sambeat, Ximo Tebar, Mario Rossy, Eladio Reinón, Joan Soler, Jordi Vilá o Fabio Miano.
Ha tocat als festivals de jazz de Montreal (Canada), Montreux (Suiza), Eurojazz (México), Cully (Suiza), San Sebastián, San Javier, Terrassa, Madrid i Barcelona.


David Pastor + Nu Roots a la sala Continental, al barceloní barri de Gràcia. 10 de novembre de 2009.

A continuació, transcrivim una xerrada amb el David, que després del seu concert a Barcelona tingué l’amabilitat de respondre a unes preguntes per a l’AMPLI.

Comptes amb una formació amb la que interpretes en directe els temes de “Stringworks”, a més a més, toques amb Nu Roots i col·labores amb artistes de diferents estils. Com ho compagines tot?
Stringworks es va presentar a Valencia al 2006 i Nu-Roots es presentarà, també a Valencia, segurament al gener o febrer de 2010, encara que varem fer una prèvia del grup al Març de 2009, a la sala C.C.C. Octubre.
Aquest any també l’he dedicat a produir l’últim treball de Miquel Gil amb el Manel Camp trio. A part, he col·laborat amb el projecte “Sueño Inmaterial” de Laura Simó i Pedro Ruy-Blas, que es va presentar el 28 de juny de 2009 al Carnegie Hall de Nova York.
Sí que es cert que tinc una agenda apretada i, a més a més, soc professor del I.S.E.M. (Taller de Musics de Barcelona) però quan la teva feina és també la teva passió, treus el temps d’on calgui.

La improvisació és un element importantíssim al jazz... el projecte amb Nu Roots és la formula que has triat per portar aquesta improvisació a l’extrem?
Pense que encara es podria portar més enllà.
El que fem amb Nu-Roots és intentar canviar el jazz; és a dir, ens fem servir del llenguatge tradicional del jazz i l’adaptem a noves arrels musicals, com ara el pop, el Hip-Hop… etc

Les teves col·laboracions amb altres músics són moltes i variades. Què és allò que més t’atreu d’una col·laboració?
Cada col·laboració és un repte, i soc un gran amant dels reptes. Ara mateix estic clavat en uns arranjaments de cançons de Miquel Gil per a la Banda de la Unió Musical de Llíria, i és la primera volta que escric música per a tanta gent.

Quins són els propers projectes de David Pastor?
De moment, presentar oficialment el treball NU-ROOTS, i el destí dictarà el següent.

Hi han pocs llocs amb un ambient jazzístic tan actiu i prolífic com el que es viu a Sedaví. Quins penses que han estat els ingredients que han possibilitat el sorgiment d’un fenomen com el que s’ha viscut al teu poble?
El “Alma Matter” de Sedajazz ha estat Francisco Blanco “Llatino”. Ell és l’autèntic responsable de tot el que ha passat a Sedaví, per tat, ell podria explicar-te millor quins són els ingredients que han possibilitat el fenomen.

Quina opinió et mereix el Festival de Jazz de Terrassa?
La meva opinió és immillorable. Pense que és el millor festival al jazz de tot el país.

Sou moltíssims els músics vinculats a Sedajazz i, la majoria, treballeu junts o col·laboreu assíduament. Suposo que uns i altres us haveu influenciat recíprocament. Creus que el jazz que ha nascut o s’ha forjat a Sedaví ha acabat assolint certes particularitats? És a dir, creus que existeix un “So Sedaví”?
No sabria exactament dir-te si hi ha un “So Sedaví” perquè, precisament, el que ens ha donat a conèixer ha estat la diversitat de projectes que s’han fet, des de grups petits (trios i quartets) fins a una orquestra amb cordes, així com –evidentment- la Big band. I els estils musicals han estat molt diversos, anant des de el dixieland a la música de cinema passant per el Swing, la música llatina i el Cool-jazz.
El que sí que és cert és que la majoria dels músics vinculats a Sedajazz té avui la seua veu dins del panorama jazzístic nacional.

Acabem amb una pregunta –gairebé- personal. Quins són els 5 discos que més t’han marcat?
- “Kind of Blue” de Miles Davis.
- “Standards Time” de Wynton Marsalis.
- “The Moontrane” de Woody Shaw.
- “The Joshua Tree” de U2.
- “Anjo de Mim” de Ivan Lins.



David Pastor + "Nu-Roots"


David Pastor inicià el seus estudis de jazz al Taller de Jazz de Sedaví, a l’any 1988, i fou alumne dels Conservatoris Superiors de València i Barcelona, on va obtenir el Premi d’Honor final de carrera, sota la batuta de D. Jaume Espigolé.
Seria fàcil dir que en David i els seus col·legues del món jazzístic de Sedaví, estigueren al lloc idoni en el moment oportú, però aquesta afirmació seria tan injusta com absurda, ja que són ells mateixos els que, amb el seu esforç i unes grans dosis de talent, han fet d’un petit poble una autèntica referència en l’àmbit del jazz.
En tot cas, la sort que han tingut consisteix en haver coincidit en el temps per poder motivar-se professionalment els uns als altres. L’empenta i la iniciativa de Francisco Angel Blanco “Latino”, va fer la resta però, el “Alma Matter” de Sedajazz –com l’anomena David Pastor- mereix un capítol a banda que, probablement, s’escriurà a l’AMPLI properament.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Xesco Boix (1946-1984), el mestre kumbaià


Diuen que Kumbaià prové de la deformació de les paraules angleses Come by here, my Lord (veniu, Senyor), segons la manera com les pronunciaven els afro-americans en els seus cants espirituals.

Xesco Boix i el folk


"Era l'any 1965 i tenia [en Xesco] 18 anys. (...) Aleshores un fet aparentment intranscendent canvia la seva vida. Li regalen un disc que el fascina (...). S'anomena Balades americanes interpretat per Pete Seeger. "Mitjançant aquell disc vaig descobrir a Pete Seeger. I quin era el jove alat que no s'apuntava al seu somni? I el seu somni era lluitar durament per tal de convertir aquest infern en un paradís. La guitarra i les cançons eren les armes. I jo m'hi vaig apuntar."
Xesco Box a: PANYELLA, Lluís M. Xesco Boix: un amic, un mestre. Moià: Raima, 1995.

Francesc Boix Masramon "Xesco" va ser l'introductor del folk nord-americà al nostre país durant els anys seixanta i setanta.

Provenia d'una família benestant del Maresme, amb un alt nivell intel·lectual i un fort interès per l'art i la cultura. El pare també era poeta i la mare li ensenyà un munt de cançons populars.

El moviment escolta també tindria certa influència en el Xesco més jovenet i sovint s'identificarà la seva música amb aquest moviment excursionista i espiritual. Malauradament, moltes de les adaptacions que el músic va fer de diversos espirituals negres o cançons populars nord-americanes ara les associem, inevitablement, a cançons de missa amb guitarra. És el cas per exemple de la Vall del Riu Vermell: una cançó d'amor, en el seu origen més country, convertida aquí en una cançó de funeral catòlic.



Entre els 17 i 18 anys, Xesco Boix va viatjar als Estats Units on va conèixer el mestre Pete Seeger i va sentir les cançons de Joan Baez, Peter, Paul & Mary i Bob Dylan, els músics que lideraven en aquell moment el nou moviment folk nord-americà. Va tornar a Catalunya amb una nova manera de tocar la guitarra i un munt de cançons sota el braç per adaptar.

A casa, apareixien amb força els Setze Jutges i el moviment de la Nova Cançó, que s'emmirallaven principalment en els cantautors francesos. En canvi, Xesco Boix i el grup de músics que reuniria al seu voltant en el Grup de Folk, s'inspiraven també en aquest nou corrent que provenia d'Amèrica.


Pete Seeger i el seu nét Tao interpreten Where have all the flowers gone en el concert d'homenatge a Raimon a Barcelona (1993)

De totes maneres, Xesco Boix, juntament amb Artur Blasco o Jaume Arnella, es pot considerar també un buscador de cançons populars. No hi va ser a temps, però de ben segur que hauria estat darrera de la creació del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT).

Xesco Boix i l'animació infantil

"La meva finalitat és la d'arribar a ser un flautista d'Hamelin que pogués enllaminar els infants per tal de canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, és a dir, la mainada. (...) Les cançons poden ser coses vives que produeixen sentiments de joia, de ràbia, d'esperança, d'unió, de calma, de tendresa. Sort en tenim de les cançons! No heu cantat mai després d'haver plorat? Quan heu sentit aquella sensació que fa brillar els ulls de nou, quan se'n va la cabòria i dius: No, no està tot perdut."
Xesco Boix a www.xesco.cat

Xesco Boix va ser el pioner de l'animació infantil a Catalunya durant els anys setanta i vuitanta. Encara avui la seva feina perdura en la manera de fer de moltes companyies musicals dedicades als infants.

Aprofitant també als seus estudis de pedagogia, va editar nombroses eines de treball per a mestres i educadors.

Va gravar 35 àlbums i va publicar 10 llibres sobre animació infantil, contes i cançons. Podeu consultar la seva discografia completa aquí: www.xesco.cat

No obstant, el que més recordem els que érem infants en aquella època són, sens dubte, les seves actuacions en directe.

Cançons interactives
seria una bona definició pel tipus de concerts que oferia Xesco Boix, una manera de fer les cançons participatives que ha arrelat profundament en la cultura de l'espectacle infantil del nostre país. En solitari o amb el grup Ara va de Bo, Xesco Boix va fer cantar a quasi tots els nens i totes les nenes cançons populars d'arreu del món d'una manera fresca, divertida i alhora seriosa, reivindicativa i amb qualitat musical.

Qui no recorda el Gripau Blau?



Més tard, juntament amb altres músics com Toni Giménez i Àngel Daban (encara en actiu), Xesco Boix fundaria Els Cinc Dits d'Una Mà, un equip de treball en el camp de l'animació infantil per a compartir cançons i tècniques.

No he trobat cap vídeo de qualitat per il·lustrar com eren els concerts d'en Xesco, però aquest recull del YouTube s'hi apropa una miqueta:



Ara que fa 25 anys de la seva mort recomano moltíssim a totes les biblioteques el nou llibre de Lluís Panyella, que inclou un CD amb gravacions inèdites de cançons i pautes per cantar-les i explicar-les:
  • Panyella, Lluís M. Xesco Boix: història de la nostra història. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2009.
I també el documental distribuït per la revista Enderrock en el núm. 165:
  • Xesco Boix 25 anys: vull ser lliure. Barcelona: Enderrock, 2009. DVD
Per a saber-ne una mica més i estar al dia us recomano també la web d'en Xesco: www.xesco.cat



Joan Baez interpreta We shall not be moved segons l'adaptació de Xesco Boix


... m'agrada pensar que, un matí de cel clar,
en Xesco va agafar un tren
per anar-se'n ben lluny,
a la recerca de nous somnis i noves cançons.









Enviat per: Lórien

diumenge, 22 de novembre de 2009

El vídeo del diumenge: Nova cançó de l'amor perdut

Per molts motius, Barcelona va ser una Ciutat dels Prodigis durant l'any màgic, irrepetible, de 1977. L'atmosfera de Llibertat que es va viure en aquell any no s'ha tornat a viure en aquesta ciutat. Llavors, els que ho vam viure, segurament no érem conscients del l'excepcionalitat del moment. La mediocritat, l'avorriment i el cutrerio mental i social d'una dictadura lamentable, assassina i ridículament demodé, estava sent substituïda, a tota màquina, per una ansiosa, ingènua i meravellosa activitat en tots els fronts, per tal de recuperar el més aviat possible el que els carcamals ens havien robat durant 40 anys.

Avui, amb la perspectiva del temps, l'explicació sembla molt més prosaica i lògica:

no manaven els franquistes, ni manaven els convergents, ni manaven els socialistes, ni encara somiaven en tornar a manar els hereus dels franquistes: senzillament... no manava ningú.

Aquest era el context social ... un marc on, coses més íntimes i personals com l'amor, es desenvolupaven, ara i en conseqüència, també amb més naturalitat.

El vídeo d'avui és del 1977 i és d'en Serrat. La seva carrera artística és molt llarga i coneguda, però potser no tant aquest vídeo del diumenge. Un clip on Serrat interpreta una cançó de Joan Ramon Bonet, acompanyat d'un inusual trio de corda.

Subjectivament, per al serratià convicte i confés que escriu això, aquest és el seu Serrat preferit al de qualsevol altra època. És per l'època? O és aquest precís moment artístic de Serrat? ... O tal vegada era el meu moment?
Sigui com sigui, molts anys després, intento veure aquest vídeo amb objectivitat i penso que es mereix, per sí mateix, un post a l'AMPLI.
Per reivindicar la llibertat recuperada (no ho oblidem, no en teníem) per reivindicar un artista que corre el perill de quedar ofegat per una popularitat degenerada i per reivindicar, que carai, els moments subjectius que tots tenim i que a tots ens agrada compartir amb els amics.

PD ... entre amics ... algú de vosaltres sap:
1. el nom exacte del llaüt que toca el mestre Bardagí?
2. el nom del músic que toca el violí?


;-)




Avui hem trencat el nostre camí,
avui l'hem deixat i sols hem partit.
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s'infant ja és home,
i queda molt per trescar.

Res no em deus, res no et dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són hermosos,
ja tinc amb què continuar.
Noves mans trobaran secrets al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
No hi ha hagut cap mena d'odi
en el nostre partir;
hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el nou, el nou camí.

Ses barques tornen a port,
el sol es comença a aixecar,
sa boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra,
on el sol hi entra molt tard.

Joan Ramon Bonet


.

dijous, 19 de novembre de 2009

La Discoteca d'AMPLI, XLV: James Blood Ulmer

James Blood Ulmer Odyssey (Columbia, 1984)


Vaig saber de l'existència d'aquest extraordinari músic (com de tants altres grans músics) gràcies a Oriol Perucho, un dels amics amb el qual comparteixo l'amor per la música d'Ornette Coleman [en una època en què no era gens fàcil trobar aquest tipus d'enregistraments a Barcelona] per tractar-se del primer guitarrista, així com el primer instrument elèctric, que el mestre incorporava al seu grup. Naturalment, no es tractava d'un guitarrista més ... Ulmer ha desenvolupat un estil basat en la tradició de la música afroamericana assimilant la filosofia musical definida per Ornette Coleman com "harmolodia" . M'agrada la seva musicalitat, fàcilment identificable per un original atac a les cordes de la guitarra i el seu timbre rarament tremolós, entre fràgil i contundent, fugint de tot convencionalisme harmònic o rítmic. Línies melòdiques molt basades en acords, Free Jazz Hendrix bàsic, molt Blues, molt Rock, molt Funk.

Va començar la seva carrera, a principis dels '60, en diferents bandes de funk entre Pittsburgh i Detroit, arribant a New York l'any 1971, on toca, entre altres, amb Art Blakey i enregistra un disc amb el quintet de l'antic bateria de John Coltrane, Rashied Ali, l'any 1973. En aquest mateix any entra a formar part de la banda d'Ornette Coleman, la qual cosa marca profundament el seu art.


fragment d'un concert amb Ornette Coleman (saxo i trompeta), Sirone (baix) i Bill Higgins (bateria) a Roma el 1973

La seva carrera és extensa i prolífica, sempre buscant nous camins expressius, sempre fent música creativa i excel·lent, en directe i plasmada, també, en àlbums molt recomanables.

Odyssey
, el que us proposem avui, és probablement un dels seus millors treballs.

Un autèntic Power Trio format pel propi Blood a la guitarra, amb el violinista Charles Burnham i el bateria Warren Benbow.


Ulmer va desenvolupar una afinació especial expressament per a aquest àlbum; tècnica que permetia tocar les parts del baix al mateix temps que les parts de guitarra solista.

Tota la música del disc és un compendi de recursos imaginatius que aconsegueixen crear efectes sorprenents ... de vegades tenim la sensació d'estar escoltant en realitat a tota una orquestra.
Àtoms de free jazz, blues, rock & roll, funk, i punk units en una fantàstica mol·lècula musical.
Formes lliures que ens arriben absolutament cohesionades en un so net, compacte i poderós.
Un disc ja clàssic.


actuació del trio a Varsòvia, 1983


Pàgina de JBU al MySpace: http://www.myspace.com/jamesbloodulmer
Article a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/James_Ulmer

.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Tocaran a Barcelona.

A l’article Cuando el carro echa a andar, los melones se acomodan solos -2, en Wilkins ens donava un seguit de propostes aplicables a les biblioteques, aptes pel copy-paste, per actualitzar, orientar i difondre les àrees musicals.

De les 8 propostes que suggeria, algunes (àrea d’emissió de vídeos musicals, emissores internes, àrea d’escolta informal) requereixen un suport tecnològic que potser no totes les biblioteques poden afrontar en principi... d’altres són fàcilment aplicables i podeu començar a dur-les a la pràctica ja.

Un dels objectius era crear un espai d’assessorament sobre el món musical, i les tasques que se’n derivaven, per una banda, era crear un espai informatiu sobre el món musical actual i, per l’altra, dinamitzar el fons mitjançant exposicions.


En aquest post un vull presentar una bona pràctica, que fa temps que fem a Vapor Vell, fàcil de dur a terme i que assoleix aquestes dues tasques: és tracta de “Tocaran a Barcelona”.

La idea és molt simple: és una relació dels concerts que es faran durant el mes en curs a la ciutat de Barcelona i rodalies.
Els concerts s’obtenen fent una buidat de les agendes de concerts d’algunes revistes musicals (de diferents estils) o consultant les webs especialitzades (http://www.conciertosbarcelona.es/, http://www.telentrada.com/, http://www.ticketmaster.com/, o les webs de les diverses sales de concerts de la ciutat/comarca).
Només cal fer un llistat amb les dades bàsiques del concert (músic/grup que actua, data, lloc, hora i preu), i penjar-lo al plafó de l’àrea de música.

Us adjunto un model del Tocaran a Barcelona d’aquest mes...

Concerts Novembre 09


El segon pas és fer una exposició amb tots aquells cds (o altres documents) que tinguem a la biblioteca, dels artistes en concert. D’aquesta manera tenim sempre, cada mes de l’any un petit racó d’actualitat.

El tercer pas i últim és penjar una ressenya del concert publicat a la premsa diària o a alguna revista/web especialitzada. És just que si fem publicitat alguna cosa... després també en donem a conèixer una valoració, oi?

Caldrà difondre aquesta agenda de concerts i exposició, al principi, i ràpidament s’estableix l’hàbit entre els usuaris que volen estar al dia i/o descobrir coses noves de consultar què hi ha programat i donar un cop d’ull a la selecció. Fàcilment aconseguim que els usuaris ens vegin com una part viva i activa de l’actualitat musical, més enllà de la col·lecció física de música.

És molt poca feina i dona molts resultats. I pel que us fa mandra fer els llistats de concerts: demaneu-nos-els, a Vapor Vell us els passarem encantats de la vida, només caldrà que els adapteu segons els vostres fons. Va, que més fàcil ja no us ho podem posar!


I per acabar: us volia posar el vídeo del directe d’In Chains, un dels temes de Sounds of the universe, el darrer àlbum de Depeche Mode, que presentarà en concert al Palau Sant Jordi de Barcelona els dies 20 i 21 de novembre. No he trobat cap vídeo que es sentís mínimament bé (feu la proba: youtube = depeche mode + in chains + live)... per tant us adjunto la cançó directament:





divendres, 13 de novembre de 2009

El poder de la música al cinema: Kubrick troba a Khatxaturian

.




Aram Khatxaturian. Gayane Suite, núm. 1. Adagio


La relació entre música i cinema és tan estreta i fecunda que ha estat analitzada i compilada extensament en infinitat de documents. Avui només volem fer un petit exercici musictecari recordant que a la biblioteca tenim, també, una notable abundància de documents que podem presentar als nostres usuaris de forma atractiva i enriquidora. Probablement, la majoria de professionals estarem d'acord en que ens ho passem millor a la feina quan tenim l'oportunitat de fer alguna aportació creativa que intenti anar més enllà de les tasques rutinàries del dia a dia.
La relació entre música i cinema és un tema gairebé il·limitat per despertar la nostra pròpia imaginació com a professionals de la biblioteca pública i per despertar l'interès dels usuaris.

Una de les escenes cinematogràfiques que personalment més m'han impressionat, i que avui vull compartir amb els lectors de l'AMPLI, podria ser un exemple perfecte d'aquesta relació entre arts. Segurament, molts heu reconegut immediatament la nau Discovery en plena missió al planeta Jupiter, del clàssic del cinema de ciència-ficció 2001: A Space Odyssey, del 1968, una de les obres magistrals del cineasta anglès Stanley Kubrick.

Una pau fredament dramàtica: l'Home, sol, enmig de l'incomprensible immensitat de l'Univers. En cap altra manifestació musical, cinematogràfica, científica o literària he sentit una cosa semblant a l'espectacle de la naturalesa mostrant la seva cara més indiferent respecte a nosaltres, l'espècie humana.

Una enorme nau, blanca, llarga i prima, amb una gran esfera a la proa que, vista des del front, presenta les faccions d'un rostre humà, navega enmig d'un espai inabastable, una negror gèlida i absoluta. La fotografia és, en si mateixa, d'una gran bellesa plàstica, reforçada per un moviment pràcticament imperceptible en la pantalla, que amaga en realitat una velocitat d'infart.

Però aquesta imatge espectacular adquireix tota la seva dimensió poètica, tota la seva potència sensible, gràcies a la banda sonora que embolcalla íntimament tota la composició cinematogràfica.
El so del violoncel, la viola i el violí es transforma ni més ni menys que en la veu de l'Univers i la veu de l'Home. Un diàleg que succeeix continuament en el més profund de cada un de nosaltres.
Una melodia que transmet una agradable tristessa, una calma inquietant, una incòmoda por a la realitat, torbadora i fascinant, una comunió amb l'harmonia ... una dolça, estranya i incomprensible harmonia ...

La connexió entre aquest adagio del georgià Aram Khatxaturian (una composició de 1942) i la plàstica del genial cineasta és, al meu entendre, un dels grans moments en la història de l'art del nostre temps.

.

dimarts, 10 de novembre de 2009

La Fonoteca strikes again.


Des de l’Ampli ja ens hem fet ressò de LaFonoteca un parell de vegades anteriorment.
Us la vam presentar el setembre de l’any passat: Lafonoteca.net: base de dades de música espanyola, i aquest mes de juny vam publicar una entrevista de Raúl Alonso, que és qui està al capdavant del projecte: Entrevista a Raúl Alonso de Lafonoteca.net.

En aquesta darrera entrevista us explicàvem que havien posat en marxa una sèrie de concerts gratuïts de grups espanyols a Londres, com a extensió de la feina inciada amb la base de dades: donar a conèixer l’escena musical espanyola.

El primer concert va ser Triángulo de Amor Bizarro al maig, al juliol Joe Crepúsculo i al setembre Hidrogenesse. Ara és el torn a Delorean, el proper 12 de novembre. Si esteu per Londres aquells dies (!!!) ja ho sabeu. I si no, us podeu conformar consultant LaFonoteca.net i mirant els vídeos amb el resum del concert i alguna entrevista, quan els penguin.


Jo, mentrestant, us adjunto Seasun, un dels temes de Delorean que es poden escoltar a Ayrton Sena EP, editat al maig per Mushroom Pillow.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Expanding 09, una trobada amb la música lliure

El proper dissabte 14 de novembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona hi tindrà lloc una nova trobada organitzada pel col·lectiu Netaudio.es, una entitat sense ànim de lucre que promou els netlabels dels països hispanoparlants.

És, doncs, una ocasió immillorable per a tots els interessats en mantenir-se al dia del que es cou en el panorama musical des d'una perspectiva creativa i col·laborativa.

En aquest sentit és ben interessant el plantejament dels organitzadors que "la desmaterialización cultural o la pérdida del soporte físico plantea un nuevo contexto donde todos los agentes que intervienen en la producción cultural (de los autores a los consumidores), ven alterada su actividad habitual".

Hi haurà projeccions, presentació de projectes, fira de netlabels i segells, concerts, instal·lacions i altres sorpreses.

L'entrada serà gratuïta.


dimecres, 4 de novembre de 2009

Cap a la fi de les àrees musicals a la biblioteca pública? : un debat obert. Capítol 2

Médiathèque musicale de Paris


Debat :
Resposta a Frédéric Lemaire :

La música (la "discoteca") és soluble a la biblioteca ?

per Gilles Pierret

No tindré evidentment crítiques fonamentals a fer a l'anàlisi de F. Lemaire sobre el lloc de la música a la biblioteca, els elements del qual són bastant ben coneguts, i generalment, compartits pels professionals : aïllament dels discothécaires, ignorats pels responsables d'equipament poc sensibilitzats per la qüestió de la música a la biblioteca, sigui per «atavisme» literari o per manca de formació, cultura «monosuport» basada només en el disc, etc. ... Em sembla tanmateix que cal relativitzar certs aspectes. Dir per exemple que, sovint, la creació d'una discoteca «s'assembla més a l'afegitó d'un membre que a un empelt plenament encertat » sembla la formula, i com tota fórmula, no informa de forma exacta sobre la diversitat de les situacions.
Allò seria degut a l'emergència "recent" de la música a la biblioteca - però que es remunta, amb tot, a més de quaranta anys: fins i tot si se sap que només la meitat de les aproximadament 3.000 biblioteques municipals posseeixen col·leccions de documents sonors (ni tan sols parlo d'espai, les estadístiques ministerials retenen com a criteri la possessió d'al menys 500 documents) s'ha imposat no obstant, la creació d'una tercera secció dedicada a la música en la majoria d'equipaments de certa importància.
Però, com el diu molt justament Frédéric Lemaire, mentre les estadístiques de préstec eren favorables (de vegades fins al punt de servir de «locomotora» al conjunt de l'equipament), no s'ha plantejat (o poc) la qüestió. Afirmar per tant que ens hem extraviat no deixa de ser un anàlisi a posteriori. Seria més just contextualitzar-ho en una perspectiva històrica. Però això no és el més essencial.

Que les bases del model discoteca de préstec, que ha funcionat perfectament fins ara, sigui avui sacsejat per - simplificant - la crisi del disc o dels suports, sembla un fet que no es pot discutir. Estic doncs plenament d'acord amb Frédéric Lemaire en dir que no és la musica qui és en crisi («les problemàtiques vinculades al llibre i a la música en biblioteca són en fet els mateixos... »), i que cal doncs orientar-se cap a un treball de revalorització de les músiques, per una «Multiplicitat d'accions de comunicació i d'animació». Certament. Es tracta sense cap dubte de la via a seguir, però això és més fàcil de dir que de fer. En principi, perquè encara és massa aviat per afirmar que tot allò serà possible «així que es resoldran els obstacles legals als préstecs/comunicacions a distància»... Certament, però a més de que això encara és lluny de ser el cas, la marxa cap a la «biblioteca virtual» planteja no obstant d'altres problemes, començant pel futur de la destinació del lloc-biblioteca i de la missió de socialització dels nostres equipaments. I si es veia venir que el lloc de les col·leccions musicals aniria disminuint, sorprén una mica llegir a continuació un text l'essència del qual es refereix a ... la integració de dites col·leccions al si de la biblioteca! Aquestes propostes són una resposta a la crisi actual i han de ser considerades com les bases d'un nou model, o es tracta simplement de mesures de transició en espera d'un altre cosa que està inventar? Sense ser massa sever sobre aquesta (aparent?) contradicció, que és una mica la de tots nosaltres ... es pot, de tota manera, plantejar la qüestió.

Discutiré, doncs, més aviat, sobre el mètode i les modalitats.

Per parlar molt francament, primer de tot, la barreja dels suports, el veïnatge de continguts, no és, en realitat nou del tot - un recorda que la Bpi [Bibliothèque Publique d'Information] n'havia fet el seu credo als anys... setanta i, posteriorment, moltes BM [biblioteques municipals] - encara que la formula aquí sigui una mica renovada. El que [Lemaire] aplica a la música (es pot defensar, per què no, a qualsevol altra cosa. Però llavors, com dir que res ja no justifica el reservar un lloc a part per a la música i reivindicar al mateix temps el manteniment de competències específiques que serien requerides per «la importància de la música en tant que tal» o la «particular perícia» que s'en demana? mentre que, en aquest sistema organitzatiu, les competències i coneixements es posen en el mateix plà (es tracti de literatura, de cinema, o d'art o d'altra cosa), la voluntat de «continuar amb un centre organitzador on es té en compte la importància de la música» apareix com una acrobàcia poc coherent i, geni i figura fins la sepultura, se'ns diu que « la denominació bibliotecari musical no és tabú i ja resulta familiar»! En aquest cas, caldria també crear un bibliotecari de cinema, d'arts, etc.

Sigui en la forma clàssica (suports físics) o virtual, es presenti en préstec o en escolta en el lloc, en línia o no, la construcció i el desenvolupament d'una oferta de continguts musicals avui resulta molt més difícil. El risc que veig en la solució proposada és que banalitzant-la, posant-la en el mateix aspecte que d'altres disciplines, ens arrisquem a sacrificar la música o, almenys, a reduir-la a un àmbit del saber com qualsevol altre. Si aquesta posició es pot defensar filosòficament, és justament el que poso en dubte, reprenent les paraules de Michel Sineux, sovint citades, però més vigents que mai, quan deia : «No hi ha prou música a la biblioteca».

La «liberalització» de la discoteca (però també de les altres seccions !) és una condició prèvia ; es té tot a guanyar, ens diu F. Lemaire ; això afavoriria fins i tot la reflexió sobre les evolucions futures. L'impacte d'aquesta elecció sobre l'organització general de la biblioteca és evident i pot jugar, en efecte, un paper motor en un projecte coherent d'equip, a condició de pensar aquest nou espai obert en termes de sociabilitat - un aspecte essencial de la qüestió. Però a més de que això no és necessàriament possible arreu, redefinir els missions i els objectius, com les polítiques d'adquisició, s'ha de poder fer sigui quina sigui la distribució de l'espai. Vegi per exemple Viroflay, que no ha optat per aquesta redisposició teòrica dels espais proposat a Issy-les-Moulineaux, però ha aconseguit clarament, airejant i facilitant la circulació, afavorir el pas d'un espai a l'altre de manera natural. Hi ha una liberalització ben real, sense aplicar però aquest mètode.

Com el que la qüestió de la plaça de la música a la biblioteca no és més que una qüestió
d'organitzazció de les col·leccions en l'espai, encara que es tracti d'un element essencial.

Cal evidentment, veure més enllà. Sense tenir la pretensió de respondre-hi, obrim algunes pistes:

* Tractant-se precisament abans que res, de l'oferta física, desenvolupem l'oferta multi-suports : llibres, publicacions periòdiques , dvd musicals, partitures - potser més encara- que són massa sovint insuficientment presents encara a molts establiments, integrant igualment els nous
recursos, a través d'una oferta desmaterialitzada que queda per construir. Continuem militant - encara que pugui semblar utòpic - per a la creació de verdaderes mediateques musicals públiques regionals, sobre el model de la Médiathèque musicale de Paris (MMP) o al menys el desenvolupament d'espais musicals dignes d'aquest nom a tots els establiments de certa importància.

* Treballem per al desenvolupament de la conservació de les col·leccions de vinils, però també de CDs, l'inventari de les quals s'ha de fer a nivell de cada regió, condició prèvia a l'establiment de polítiques de conservació compartida, seguint l'exemple iniciat a Midi-Pyrénées ; digitalitzem els fons destacables en un marc normalitzat, en l'òptica de l'establiment d'un catàleg col·lectiu nacional; desenvolupem les perspectives que pot oferir la valoració d'aquestes col·leccions patrimonials en les activitats de mediació, programant sessions d'escolta comentades adreçades a públics no necessàriament melòmans o especialistes.

* Organitzem els recursos i posem més les nostres competències al servei dels usuaris, de informacions a distància (Bibliosésame).

* Cooperem més amb les biblioteques de centres d'ensenyament musical (escoles de música, conservatoris) treballant per establir ctàlegs col·lectius i desenvolupant accions comunes; treballem per l'acostament entre biblioteques especialitzades i lectura pública, «superant les separacions entre música escrita i música gravada, entre pràctica musical i cultura musical » (Michel Melot).

*Desenvolupem les col·laboracions.

Library 10, Helsinky


Hi ha suficients motius, es pot veure, perquè la musica conservi un lloc específic al si de la
biblioteca, però si volem posar en funcionament totes aquestes possibilitats, és essencial preservar i desenvolupar les competències que s'han guanyat els bibliotecaris musicals.
La música és en primera línia en la configuració de la biblioteca de demà: aquesta és a la vegada la seva feblesa, ja que és més vulnerable als trastorns que el document imprès, però és també la seva força, ja que pot constituir un formidable terreny d'experiències.

No renunciem a l'especificitat de la biblioteca musical, que hem aconseguit, a força d'energia a
imposar-se mal que bé (fins i tot si no és arreu), no perdem el benefici de les nostres competències, les quals no s'han pogut desenvolupar més que gràcies a l'establiment de cursos de formació professional encaridament defensats i que han ensenyat el seu valor i la seva adequació amb les problemàtiques de les col·leccions així com les dels serveis al públic

Cal reservar un lloc més ambiciós per a la música a la biblioteca, que no té del tot la vocació de ser tractada en el mateix pla que els altres àmbits del coneixement.
Per què, avui, amb el pretext de la crisi actual, hauria de ser abandonat aquest principi que hem defensat des de fa gairebé mig segle?


Document original del debat: http://www.acim.asso.fr/IMG/pdf/2009_07_Bulletin_ACIM_05.pdf
Traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella

.

Cap a la fi de les àrees musicals a la biblioteca pública? : un debat obert. Capítol 1

REX Wins Kortrijk Central Library Competition In Belgium

El que avui està en joc són els recursos humans, tecnològics o materials disponibles per construïr un servei als usuaris que no sigui monolític (basat únicament en la col·lecció física i el préstec) sinó que pugui esdevenir proteiforme (és a dir, flexible i evolutiu, al costat dels canvis i dels nous usos) . L'aposta és no solament representar la música sota tots els seus suports i continguts, sinó el reivindicar un paper contribuent a la cadena de coneixements i d'experiències musicals , un lloc creador de circumstàncies i de "formació" del gust. A la constitució de col·leccions aspirant a reunir els coneixements sota una mateixa teulada (la biblioteca) succeeix la convergència dels coneixements que s'aglomeren en el si d'una xarxa.
Arsène Ott La musique en bibliothèque : plein soleil ou marche à l'ombre ? Bulletin ACIM núm.5

Des dels inicis, els musictecaris agrupats en el col·lectiu AMPLI hem trobat en l'ACIM (associació de bibliotecaris musicals francesos) una companyia professional així com un bon model de treball cooperatiu. Des de la seva web i butlletins, així com en els seus congressos i jornades professionals o el contacte amb alguns dels seus membres aprenem i compartim, també, coneixements i experiències. L'assaig, la reflexió i l'anàlisi prenen més valor si es sotmeten al debat públic. Un debat que aquest bloc vol també possibilitar al nostre entorn, donat que entenem que som els propis bibliotecaris musicals els que hem de definir i inventar el nostre present i el nostre futur professional.

Fa només uns dies, Julian Figueres, director de la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, va exposar en aquest bloc les seves propostes per a l'evolució (modernització) de les àrees musicals en l'article Cuando el carro echa a andar, los melones se acomodan solos, parts 1 i 2 i, avui, presentem als lectors d'aquest bloc nous textos que poden aportar nous elements per a la reflexió i, esperem, també per al debat.

Es tracta de la traducció d'un debat iniciat per Fréderic Lemaire , responsable de l’Espace Musique de la Médiathèque d’Issy-les-Moulineaux, i seguit per Gilles Pierret , responsable de la Médiathèque musicale de Paris, publicat en el mateix número del Bulletin al que pertany la cita que obre aquest post:


Cap a la fi de les àrees musicals a les mediateques? a que no!

per Fréderic Lemaire

Sota aquest títol provocador s'amaga una reflexió sobre el nostre ofici com a bibliotecaris musicals i un avant-projet col·lectiu destinat :

- d'una part, a intentar posar fi a un hiat «històric» entre disco-thécaires i bibliotecaris ;
- de l'altre, permetre una obertura i una millor adaptació a un futur incert i canviant per a les nostres tasques.

Ens sembla important reaccionar el més aviat possible a l'evolució del nostre ofici.
Els models exteriors de mediateques, nacionals o estrangeres, s'orienten cap a les dues pistes complementaries següents: millor projecció dels continguts a l'exterior, millor convivència a l'interior. L'últim punt serà l'objecte d'aquest article, que implicarà també pistes de reflexió en relació amb el lloc de les col·leccions musicals en les nostres mediateques. Pot ser interessant. sobretot, a tota estructura en la qual l'àrea músical està físicament separada de la resta de la biblioteca, que sol ser el cas el més freqüent.

En aquest marc general, pot emergir la següent idea:
suprimir l'espai físic separat corresponent als col·leccions musicals stricto sensu i integrar aquestes col·leccions en els espais adults... i joves (part I). Aprofitar el guany d'espai obtingut per habilitar dins l'estructura un verdader «espai sociable», lloc de vida cultural quotidiana (part II).


1. SUPRIMIR EL SECTOR MÚSICA ?!


A) Per què ?

- l'emergència de la música a les col·leccions de les biblioteques és recent, i l'estructura
física dels nostres equipaments en porta el rastre: ben sovint s'assembla més a l'afegitó d'un membre que a un empelt plenament encertat. Ara bé, malgrat la importància d'aquest art en la vida de molta gent, no és verdaderament lògic el separar físicament un lloc "de gènere" en llocs "de grups d'edat".

- això se'n desprèn dels molestos fenòmens que tots hem pogut observar, i que es pot resumir
caricaturitzant-los, per exemple, en: nombrosos conservadors contra la discoteca i nombroses discoteques contra la resta del món.

- la situació, que no era verdaderament preocupant en el nostre ofici quan la nostra acció es traduïa en avantatjoses estadístiques de préstec ... del qual els caps dels equipaments podien també felicitar-se ..., es troba ara en mig de projectes recents i sens dubte prematurs ja assumint la mort (anunciada) del suport CD i considerant ja a les mediateques com desprovistes de música, o gairebé.
Encara que les problemàtiques vinculades al llibre i a la música a la biblioteca són de fet les mateixes... estem en les posicions d'avantguarda de la crisi actual de les biblioteques.

- la incertesa sobre el futur del suport principal: fins i tot si les opinions sobre la pregunta encara són variades, el fet és que el disc compacte és en crisi. La seva importància en les col·leccions futures és incerta.
S'ha d'esperar el esllanguiment continu dels nostres préstecs o de les nostres fonts d'adquisició per reaccionar?

- des de la dimensió encara dominant de «col·leccionistes de CDs», l'ofici s'orientarà cap a un treball de revalorització de les músiques que es farà per una multiplicitat d'accions de comunicació i animació.
La plaça física de les col·leccions musicals hauria d'anar disminuint així que s'eliminin els obstacles legals als préstecs i comunicacions a distància per als nostres usuaris.


B) Com ?

Esquemàticament, podem considerar la integració de les col·leccions musicals físiques en el si de
la biblioteca «tradicional» sota cinc modes : una mica, molt, apassionadament, bòjament o... gens en absolut :

- una mica : Els bibliotecaris musicals habiliten un espai fortament dedicat a la música (ex.: a l'àrea de revistes si aquestes guanyen l'espai sociable). En resposta a una sobtada inspiració o a un objectiu definit o adaptat a una situació local, una petita part de les col·leccions s'afegeix a una col·lecció específica (ex. : una zona cinema «multi-suports» o una zona « poesia » acollint lieders i altres melodies/cançons de Leo Ferré i altres).

- molt : s'habiliten diversos espais d'aquest tipus.

- apassionadament: la tensió amorosa puja encara un grau més: s'habilita una col·laboració important entre col·legues. Ex. : certes col·leccions clàssiques d'antologies històriques s'integren en els prestatges d'història.

- bòjament: la mediateca entra en fusió i tots els col·legues fan qualsevol cosa :
les antologies de músiques del món són empeltades físicament entre guies de viatge en relació, «La musica al temps de Louis XIII » entre la seva biografia. Els packs «multimèdia», declinables per a adults o més joves, es barregen en préstec únic: «L'home que va voler ser rei» de Kipling amb la pel·lícula d'Huston i la música de Maurice Jarre, o bé: Otello de Shakespeare, el seu Verdi i la seva interpretació a la BBC en DVD, o bé: els còmics de Loustal amb el jazz.
Mirem si no els llibre-CD; això ja existeix ... alguns han après a fer ponts culturals... en el comerç...

- gens en absolut: canvi estàndard de l'espai música, reagrupat però ara integrat en l'espai adult en detriment d'una part d'aquest (revistes o altres). Això també es pot fer!

(Posició personal : entre «una mica» i « molt » amb un pèl de «bòjament»)

Una paraula sobre l'àrea infantil i la música. Oups, la música per a infants sovint s'ha mantingut en l'àrea infantil o juvenil ... Quan es tracta de música això es fa estrany ... En la infantil no... Ah bé, i això no és igual per als adults ?... En qualsevol cas, en aquests supòsits, continua o recupera l'espai infantil.


C) Esculls a evitar


Semblant orientació no resulta, a priori, tranquilitzadora per a la nostra feina i les seves especificitats: no hi existeix el risc de «dissoldre»'s en el gran motllo del bibliotecari tradicional?
D'una manera general, la importància en tant que es tracta de música, o la particular perícia
que es demana pel seu maneig actual i sobretot futur, sembla protegir als professionals d'aquest ofici d'un esborrament de les seves competències, sense comptar la presència, que perdurarà, d'estructures institucionals completament dedicades a aquest noble art.

A les mediateques, reforçar el personal de la sala d'adults no és un impediment per continuar amb un centre d'organització on es té en compte la importància de la música. Les solucions factibles són diverses.

D'altra banda la semàntica professional sembla parlar per si mateixa: la denominació bibliotecari musical no és tabú i ja resulta familiar.


D) Conseqüències indirectes interessants

- Cal que el bibliotecari musical reaccioni adaptant-se a les futures missions (més orientades vers la informació, la mediació, el compartir) abans que quedar-se contemplant amb mala cara com, poc a poc, disminueixen els visitants en el seu espai (és ja el cas dels usuaris entre 15-30 anys).

- si es precisa una desmaterialització massiva, caldrà adaptar ràpidament l'estructura a les noves orientacions sense trastornar a corre-cuita l'estructura de l'espai físic.

-es dóna un fort impuls a tot l'equipament per a un projecte transversal que implica a tot l'equip. Aquesta pot ser l'ocasió per redefinir, per exemple, la política i els objectius d'adquisicions. No solament són els espais els que es mouen ...

En resum, heu-nos aquí amb un espai música desplaçat/integrat; com ocupar el seu antic emplaçament ?



2. CREACIÓ D'UN «ESPAI SOCIAL»

A) Un lloc de "vie... trine"
(joc de paraules en francès, combinant els conceptes "vida" i "vitrina o aparador")

... on cadascun podrà distreure's o informar-se en un saló de te cultural.

Disposició de l'espai :
Aquest lloc implica equipaments susceptibles d'atreure un públic diversificat, incloent-hi infants, joves i adults. Es diferencia de les temptatives actuals sovint basades en alguns distribuïdors i revistes d'actualitat: en el millor dels casos una cafeteria «pura i dura» ... una altra forma d'empelt no apropiat per a mediateques que s'han de reinvestir del fonament del nostre ofici o, en qualsevol cas, d'altres objectius què ser només «supermercats de préstec».
Es poden tenir en compte:

* mobles expositors amb els últims números de les revistes Adultes, Músicals, Adolescents, així com un terminal amb la "premsa electrònica"
* racons de descans/lectura amb taburets i taules baixes
* un terminal de consulta al catàleg (OPAC)
* tres emplaçaments (mobles, expositors) dedicats a destacar:
-animacions en curs (mediateca/vila) -esdeveniments d'actualitat (seguiment organitzat) -seleccions dels bibliotecaris i dels lectors
* una manga-teca per a adolescents i adults
* una pantalla plana
* alguns punts d'escolta musical o de texts llegits
* un petit auditori per acollir certes animacions
* una presentació de tots els documents de comunicació cultural de la vila
* màquines amb begudes de qualitat, millor fins i tot
* plantes o altres composicions florals

Un bibliotecari sempre present a la recepció d'aquest espai per assegurar un primer contacte de qualitat amb els nous visitants, la informació i la vigilància.

D'aquesta manera es crea una atmosfera que pot ser mantinguda amb ritme per diferents formes d'animacions.


B) Animacions específiques


* ambients sonors: una programació pensada seguint les franges horàries i el públic present o a (re)conquerir, programació que pot incloure la difusió de pel·lícules o concerts en el petit auditori i feta per l'equip dels bibliotecaris musicals en substitució dels tradicionals passatges de CD a la discoteca...
* podrien tenir lloc algunes animacions actuals o futures (trivials divertits sobre temàtica cultural amb inscripcions o re-inscripcions gratuïtes per als guanyadors?)
* utilització de la pantalla plana: informacions, promocions d'esdeveniments, pel·lícules mudes...

No és necessari cap reclutament: modificacions organitzatives en el si de l'equip actual.

C) Avantatges annexos eventuals de les redisposicions

- simplificació del funcionament per al públic (2 punts de tornada, només si les tornades fossin
descentralitzades), per tant, amb el mateix personal, marges guanyats sobre el nombre punts de control de préstecs necessaris a fi de permetre un temps de treball de despatx/revalorització, globalment més important.

- sinergies i polivalències millorades entre els membres de l'equip, en adquisicions o en la informació al públic.

Aquest espai oferirà un aparador atractiu d'actualitat, una comoditat millorada per a l'usuari, una incitació indirecta a la inscripció i una informació més visible sobre els altres equipaments i manifestacions municipals.

CONCLUSIÓ GENERAL

La multiplicació de les fonts permetent l'escolta i el descobriment de la música, marginant el paper de les àrees musicals diferenciades dins les mediateques; aquestes reflexions apunten a anticipar-se a desenvolupaments previsibles en les nostres tasques, tot millorant el plaer per al públic per venir a les nostres mediateques. L'emplaçament físic dels llocs pot ser un factor important que modifica, segons els arquitectures, les reorganitzacions espacials (pis, et cetera.), però la idea de base resta la mateixa: guanyar espai per a la sociabilitat del lloc, sense sacrificar, però, la música en tant que tal.


Document original del debat: http://www.acim.asso.fr/IMG/pdf/2009_07_Bulletin_ACIM_05.pdf
Traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella

.

Johann Sebastian Bach - Concert per a violí, BWV 1041

El Concert per a violí en la menor de J. S. Bach (BWV 1041) es un concert per a solista de violí que s'estructura en tres moviments:
  • Allegro moderato
  • Andante(amb un tema ostinato)
  • Allegro assai
1. Els motius del tema de l'Allegro moderato presenta canvis i combinacions que estan ben separades i que es van intensificant a mesura que progressa el moviment.

2. A l'andante Bach utilitza un patró insistent en el baix en part que és va repetint constantment al llarg del moviment. Centra la variació en les relacions harmòniques.

3. En el moviment final Bach utilitza figures de bariolage per a generar efectes acústics sorprenents.



Violí solista: David Oistrakh


Allegro moderato



Andante


Allegro assai


Novetats musicals a la Biblioteca Josep Janés

Us saludem de nou des de la Biblioteca Josep Janés i Olivé de L'Hospitalet de Llobregat amb les novetats musicals que ens arriben just abans de les festes de Nadal per ajudar a pair els torrons i les neules.

Com és habitual, hem preparat una selecció de les novetats més destacades amb petites ressenyes de Serrat, The Do i Perrey & Kingsley. Altres novetats rebudes són novetats i reedicions de Ben Harper, Jacksons, Bee Gees, Black Sabbath, Khaled, Moby, Sonic Youth, Jason Mraz, Mozart, Musgaña, El Petit de Cal Eril, Green Day, Charles Mingus o El Último de la Fila.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...