diumenge, 31 de març de 2013

Un any a l'ombra de l'TZVR

"A la calle, a la calle!" Aquest va ser el crit de guerra que més es va sentir a la inauguració, ara farà un any, de la nova sala de concerts de l'TZVR Club (Crta. de Palamós, 266) de Sant Feliu de Guíxols. El públic ho cridava després d'entregar-se a  pogos salvatges i de volar pel recinte durant els concerts; i abans de treure en braços els músics de la sala i deixar-los al pati del local. En el primer any de vida de la nova TZVR, aquesta escena s'ha repetit unes quantes vegades, perquè hi ha hagut concerts tan bons, que no podien acabar de cap altra manera. I aquest diumenge a partir de les 18.00h, tots els que s'acostin a la III BBQ From Hell, la festa del primer aniversari de l'TZVR, ho podran tornar a veure i viure. 




L'TZVR Club es va fundar el 1994 i tenia la sala al mateix lloc on la té ara,  a l' Antic Escorxador, però en un edifici diferent. Un grup d'amics de Sant Feliu de Guíxols, aficionats al hardcore, van començar a portar bandes locals i internacionals d'aquest estil al poble i van engegar el Sant Feliu Fest, que aquest any passat va quedar englobat dins la programació de la 50a edició del Festival de la Porta Ferrada. 




A finals dels 90, l'TZVR es va quedar sense local i va començar un pelegrinatge per diferents espais del poble. Seguir i trobar on es feien els concerts de l'associació, va acabar sent una manera curiosa de conèixer i descobrir la cara B de Sant Feliu de Guíxols: Es va poder veure un festival d'out rock al Club de Tennis, amb totes les raquetes penjades al final de la sala, la màscara de gas de Federation X al gimnàs del Pavelló Municipal, un duel dialèctic entre Jonah Matranga i una guiri anglesa al Centre Excursionista Montclar, la bateria amb pala dels Antelope al vestíbul del Teatre Municipal, els Nisei a l'Aplec Jove de Pedralta, els Pony Bravo al Punt d'Informació Jove i The New Raemon a la Casa Irla, entre molts altres grups i llocs. 



Per sort, l'TZVR torna a tenir el lloc que es mereix, sinó les nits de les comarques gironines, serien molt més avorrides i molt menys interessants. Durant aquests any, han passat nombrosos grups de tots els estils i procedències per l'TZVR, que també ha continuat programant concerts, la majoria acústics, en bars de Sant Feliu com el Bar La Goleta, El Corsari, La Bungavilia o el Bar Chic. A més, aquest any també s'ha celebrat la primera edició del Festival Rock & Tapes en diferents bars i restaurants del poble. Molts grups han aprofitat que gravaven disc a l'estudi Ultramarinos Costa Brava de Santi Garcia (No more lies, Vista Alegre), per tocar a Sant Feliu DG.





L'TZVR també té un programa de ràdio Salmons a la Badia, que s'emet els dilluns a partir de les 22h a Ràdio Sant Feliu 107.0 de la FM, i que també podeu escoltar per internet. No sé si serà el Bonet, els bunyols o la tramuntana, però l'escena de Sant Feliu és única. Només cal donar una ullada a tots els grups que ha donat:  No more lies, Vista Alegre, Bullitt, Please Wait, Lazy Juo Ask the dust o Nord, només per citar-ne uns quants. L'TZVR només creix a Sant Feliu i com totes les espècies endèmiques, s'ha de preservar perquè no s'extingeixi. 




Aquí podeu escoltar dos reculls de cançons, d'alguns dels grups que han passat per l'TZVR durant el seu primer any de vida. 

A l'ombra de l'TZVR




A l'ombra de l'TZVR. Acústics i Folkies.

s

dimecres, 27 de març de 2013

Robert Wilson: la música de la mirada del sord

La música com a aliada de la imatge ja és un petit clàssic a aquest bloc. Pel cinema i les portades. Faltava, curiosament, el teatre.  Aquí va una primera mostra.

Robert Wilson és un dels directors de teatre més experimentals i fèrtils dels últims 50 anys. Els seus desafiaments escènics, les seves temptatives sensorials, els seus experiments amb l'atenció són un dels grans interrogants contemporanis. El moment en que el teatre, sortint de l'underground i el happening, explota sobre una superfície pública imprevisible. 


Autor d'una obra prolífica, estranya i mai tancada, és l'artífex també de tota una experimentació sonora original, entre el silenci de John Cage i la fanfàrria universal, entre Philip Glass i Tom Waits. És aquesta tensió la que us recomanem en aquesta senzilla entrada (no pot ser d'una altra manera, el món de Robert Wilson resulta ja quasi inabastable en tot allò que té de suggerent i feridor). Dos obres, doncs, que mostren aquestes línies de tensió on la música col·labora amb l''escena per generar un efecte extraordinari.

1) Einstein on the beach, Philip Glass:


Aquesta ópera rara, composada entre el 1975 i el no-res, incorpora textos de Christopher Knowles, l'artista singular que col·labora amb Wilson des de fa anys, Lucinda Childs i fins i tot de Samuel Johnson. La música de Philip Glass és obstinada, amb peces d'una durada que van dels 3 minutos (les peces bisagra o knee play) als més de 23 minuts.


 Ningú no esperaria això d'un títol així, ni d'uns textos així, però. Música ritual, basada en la repetició, el minimalisme que acaba calant més que una locomotora sonora multitudinària.
Aquí la podeu sentir completa:



I un fragment, del s molts dispersos per la xarxa, d'aquest misteri amb el convé viure:



2) Alice, de Tom Waits

De Tom Waits es pot esperar qualsevol cosa que tingui a veure amb l'experimentació, però el format cançó no ha desaparegut mai de la seva discografia. Amb Robert Wilson ja havia creat la ferreteria immortal de The Black Rider, i Blood Money. Aquí, de la mà de Robert Wilson, entrega una de les peces més màgiques del seu repertori, amb unes lletres inspirades, carregades de símbols que fan que l'obra giri sobre sí mateixa. 



És difícil que unes peces, per evocadores que siguin, que incorporin instrumentació tradicional i un format d'estrofa-estribillo no acabi generant un musical, gènere d'estètica habitualment poc raonadora. Però hi ha joies, com "Watch her dissapear", que, en lletra i música, poden aixecar ministeris. El monstre tendre, el gòlem comprensiu, la víscera supervivent a la llum. Qui podria cantar al costat d'aquest home?



Si es pinten mobles sentint aquesta música, és fàcil que es canviïn sols de lloc quan marxem de casa. O que nosaltres intentem entrar a una altra. I si els voleu veure en acció, en una de les més curioses sinèrgies entre la música i la imatge, us deixem un documental sobre la gestació de "The Black Rider", on per meravella nostre, apareix col·laborant també William Burroughs.





Robert Wilson va iniciar la seva singladura escènica acompanyat, també, per un nen sord que va estar al seu costat durant molts anys. La mirada del sord per Wilson va ser il·luminadora. La música, doncs, és só per aquesta mirada. Composar, a través de l'experiència inaudita del teatre de Robert Wilson, per algú que no podrà percebre sons però podrà sentir.

diumenge, 24 de març de 2013

El vídeo del diumenge: Primavera, Mariza


Le sacré du printemps (I. Stravinsky) | Coreografia de Pina Bausch | Fotograma de Pina (Wim Wenders)

Amor, passió, sang alterada. Sol, ruixats i tempestes. Al·lèrgies, astènies, tristeses i eufòries sobtades. La primavera, amb totes les seves contradiccions, en un fado lisboeta del repertori d'Amália Rodrigues i recuperat, en aquesta ocasió, per Mariza.

Ens posem el xal negre i fem silenci, que se vai cantar o fado.

Bon diumenge i feliç primavera!

Primavera (fado)
[La traducció és obra meva i, a més, pretén ser fidel]

Lletra: David Mourâo Ferreira
Música: Pedro Rodrigues
Repertori d'Amália Rodrigues

Todo o amor que nos prendera | Tot l'amor que ens unia,
Como se fôra de cera | com si fos de cera,
Se quebrava e desfazia; | es trencava i es fonia.
Ai funesta primavera | Ai, funesta primavera!
Quem me dera, quem nos dera | Més em valdria, més ens valdria
Ter morrido nesse dia | haver mort aquell dia.

E condenaram-me a tanto | Terrible condemna:
Viver comigo o meu pranto | viure amb aquest lament dins meu,
Viver, viver e sem ti | viure, viure i sense tu.
Vivendo, sem no entanto | Vivint, sense ni tan sols
Eu me esquecer desse encanto | oblidar-me de l'encant
Que nesse dia perdi | que vaig perdre aquell dia ...

Pâo duro da solidâo | El pa sec de la solitud
É somente o que me dâo | és únicament el que menjo,
O que me dâo a comer | el que em donen per menjar.
Que importa que o coraçâo | Tant és que el cor 
Diga que sim ou que nâo | digui que sí o que no,
Se continua a viver | si continua vivint.

Todo amor que nos prendera | Tot l'amor que ens unia
Se quebrara e desfizera | trencat i desfet,
Em pavor se convertia | es convertia en terror.
Ninguém fale em primavera | Que ningú no parli de primavera.
Quem me dera, quem nos dera | Més em valdria, més ens valdria,
Ter morrido nesse dia | haver mort just aquell dia.




Mariza a les biblioteques públiques catalanes: Argus | Aladí

divendres, 22 de març de 2013

La Biblioteca d'AMPLI #16 : 'Jinetes en la tormenta' per Diego A. Manrique


Diego A. Manrique 



El periodista musical és un còmplice natural  del bibliotecari musical i Diego A. Manrique és, en opinió de molts, un dels més importants periodistes musicals en llengua castellana. 

La seva feina ens ha ajudat a aprendre i apreciar el valor fonamental de la música popular de tots els temps i de tot arreu en una trajectòria llarga, variada, coherent, garantia de bon gust i despullada de vanitat. Un veritable mestre per a tots aquells (DJs, musictecaris, periodistes ...) que hem fet i fem de la transmissió musical el nostre ofici.

És per aquest motiu que a l'AMPLI celebrem especialment la publicació de Jinetes en la tormenta (Espasa, 2013) , una selecció dels seus articles pel diari El País. Un llibre que des d'aquí volem recomanar especialment per la seva sensibilitat i la seva passió. 




A Diego li agrada escriure bé, escollir les millors paraules per expressar els sentiments vitals que desperta la música quan és sincera. Llegir els seus articles o escoltar-lo a la ràdio és un plaer assegurat, les seves seleccions musicals, la seva humanitat i coneixement de causa el converteix en un amic de fiar, una guia i una companyia deliciosa. No cal compartir totes les opinions del crític, la subjectivitat en l'apreciació de l'art és també un element enriquidor.

  • Podcasts de les emissions de El Ambigú, el més llarg i llegendari dels seus programes radiofònics a RNE Radio 3 : http://ambigu.radiotres.org/


dimecres, 20 de març de 2013

Black Music Festival'13: The Impressions.Enyorant Curtis Mayfield

Ell no hi serà, però les seves cançons sí. I ja només per això, val la pena acostar-se aquest divendres al concert que oferiran The Impressions acompanyats pels gironins The Pepper Pots al Black Music Festival. Perquè igual que nosaltres, The Impressions, tampoc han oblidat el seu company i membre fundador del grup, Curtis Mayfield. La formació dels The Impressions que actuarà al Black Music Festival, està formada per Sam Godden, uns dels membres fundadors, Fred Cash i Reggie Toran. Aquest últim va substituir Leroy Hutson, que havia estat el recanvi de Curtis Mayfield. 





The Impressions originalment es deien The Roosters i els seus membres eren Sam Godden, els germans Richard i Arthur Brooks i Curtis Mayfield. Més tard se'ls va afegir Jerry Butler i van passar a dir-se Jerry Butler and The Impressions. El 1962 Butler i els Brook van abandonar la banda. Fred Cash va substituir Jerry Butler, i Curtis Mayfield va passar a ser el compositor principal i el solista del grup. 



En aquesta nova etapa, Mayfield va introduir temes polítics a les seves cançons, que esdevindrien himnes inspiracionals pels Moviment del Drets Civils i el Black Pride. La música que acompanyava les lletres reivindicatives de Mayfield, era un soul sedós, majestuós i orquestral, amb uns vents que insuflaven orgull, dignitat i elegància a les precioses harmonies vocals que acompanyaven al solista. 




El 1968, Mayfield va fundar el segell discogràfic Curtom, que contibuiria a crear el so del soul de Chicago. El soul de Chicago està fortament influït pel gospel, té harmonies vocals de suport  i acompanyaments orquestrals amb vents i cordes; mentre que el solista interpreta les cançons amb un marcat accent pop. Juntament amb el soul de Detroit de la Motown, més adreçat al públic blanc, i el soul de Memphis, més cru i brut, el soul de Chicago contribuiria a la revolució soul dels setanta. 



El 1970 Curtis Mayfield va començar una carrera en solitari, on destaquen els àlbums de forta crítica social Curtis (1970), que conté la grandiosa Move On Up i Roots (71), on predominen el funk de deixos psicodèlics i una interpretació pop. Un any després, el 1972, Mayfield revolucionaria les bandes sonores dels films de blackxplotation amb la fardona Superfly.



El 1990, mentre es preparava per a un concert a Brooklyn, a Curtis Mayfield li va caure a sobre una torre de llums que el va deixar tetraplègic i li va impedir actuar més. Va morir el 1999. Les seves cançons, però, continuen ben vives i han estat samplejades per nombrosos artistes de R 'n' B modern i hip hop. Podeu escoltar una selecció de les seves cançons amb The Impressions aquí: 




Sense Curtis Mayfield, The Impressions van continuar fent bones cançons, aquí en podeu escoltar unes quantes corresponents a les etapes de Leroy Hutson i Reggie Touran.







El periodista Neil Strauss, va entrevistar Curtis Mayfield un any abans de morir. L'entrevista està recollida en el llibre Todos te quieren cuando estás muerto. Una de les preguntes va ser la següent: "¿El accidente ha cambiado alguna de sus ideas sobre la vida o con lo que se supone que tenemos que hacer con el tiempo que se nos ha concedido?
Mayfield: Bueno, no, nada ha cambiado demasiado. Soy la misma persona. Solo que soy paralítico. Claro, tienes que lidiar con las complicaciones de estar así, pero mi estado de ánimo todavía es tan bueno como puedo. En todo caso, después del accidente y de ver a gente de todos los colores, razas y credos venir en mi ayuda y recibir su amor, respeto y, sobre todo, sus oraciones, tengo que creer más en la humanidad". La resposta de Mayfield, transmet el mateix que les seves cançons: Dignitat, respecte i fe i esperança en un futur millor. It's allright!

BONUS TRACK

He preparat un modest recull de CD's de funk i soul que podeu trobar a la Biblioteca Ernest Lluch (Girona), que ve acompanyat d'aquesta playlist. 

diumenge, 17 de març de 2013

La Discoteca d'AMPLI, LXXII: Tinariwen, el blues del Sàhara

El gran Arnold Layne ens deixa una nova recomanació inoblidable, via Bibarnabloc.

 
Tot just estava preparant aquesta entrada quan va saltar als mitjans una notícia sorprenent i lamentable: els islamistes que dominaven el nord de Mali havien prohibit la música!



Precisament Mali és un dels països del món amb una major riquesa musical. Grans figures han sortit d’allà. Avui us en parlaré de Tinariwen, un col·lectiu de tuaregs que fan una música meravellosa que ells anomenen “assouf” i que a nosaltres els occidentals ens sona a blues, blues del desert (“Tinariwen” significa “deserts” en llengua tamasheq).

Si heu vist el magnífic documental de Martin Scorsese Feel Like Going Home, de la seva sèrie dedicada al blues, potser recordeu el moment en què Ali Farka Touré explica l’impacte que li va suposar escoltar per primera vegada John Lee Hooker, en adonar-se que el que feia el músic nord-americà s’assemblava tant a la música del seu país. La connexió entre l’ancestral cultura del continent africà i la música que van crear els esclaus negres als camps de cotó del Sud dels Estats Units és evident i encara se’n fa més quan escoltem una banda com Tinariwen. Tasteu-ne una mica i ho veureu:


El seu so de guitarres crepitants, veus carregades d’emoció i percussions hipnòtiques pot esdevenir fàcilment addictiu. A mi em tenen fascinat des que els vaig descobrir. De fet és llarga la llista de músics famosos que han proclamat la seva devoció cap a Tinariwen: Robert Plant, Bono i The Edge d’U2, Thom Yorke de Radiohead, Brian Eno, Santana… Al seu últim disc, hi col·laboren el guitarrista de Wilco Nels Cline i membres de TV On The Radio… fins i tot The Rolling Stones els han convidat a ser els seus teloners. Al següent vídeo, podeu veure Tinariwen acompanyats de dos membres de The Red Hot Chili Peppers, interpretant Cler Achel, la cançó que obre Aman Iman:


Per a aquesta entrada, he triat Aman Iman perquè va ser el primer disc de Tinariwen que vaig escoltar i perquè conté alguns temes que són clàssics del seu repertori, però qualsevol de les obres que han publicat és recomanable, des del seu debut amb projecció internacional (The Radio Tisdas Sessions, 2001) a l’últim (Tassili, 2011), on predominen els instruments acústics, passant per Imidiwan (2009), que ve acompanyat d’un DVD amb un revelador documental.

Tan apassionant com la seva música, resulta la seva biografia: Tinariwen, formats fa més de trenta anys, eren antics guerrillers (el seu líder, Ibrahim Ag Alhabib, va presenciar amb quatre anys com les forces governamentals assassinaven el seu pare) que van canviar les armes per les guitarres, per seguir reclamant justícia cap al seu poble i reivindicant que Azawad, un territori la població del qual és majoritàriament tuareg, esdevingui estat propi. Mentre el nombre de seguidors de Tinariwen creix arreu del món, la llengua en què canten, el tamasheq, no és oficial en cap país!

 Tinariwen tour. Font: voxamps.com



El març de l’any passat vam gaudir del poder magnètic de la seva música, malgrat l’absència d’alguns del seus components, en una sala Apolo plena. A la sortida, tot eren somriures, i als mitjans, comentaris exultants. Ignacio Julià, a la revista Ruta 66, va titular la seva encertada crònica “Arena en los ojos, temblor en las entrañas“.

El següent vídeo es va gravar durant aquella visita i pot resultar una perfecta introducció al món de Tinariwen:


Mentre esperem que tornin a Barcelona (s’ha anunciat la seva presència al festival Primavera Sound), desitgem que la complexa situació que viu el seu país millori, tot i que les últimes notícies no són gaire esperançadores.

dijous, 14 de març de 2013

Sixto Rodriguez i Bill Fay: Rescatats de l'oblit.

L’oscaritzat documental Searching for Sugar Man ens ha donat a conèixer Sixto Rodriguez, un cantautor d’origen mexicà resident a Detroit que va publicar dos treballs discogràfics als anys 1970 i 1971. La meravellosa pel·lícula de Malik Bendjelloul ens presenta un músic de gran talent que mai no va gaudir de reconeixement mediàtic. Als Estats Units, on van publicar-se els seus dos vinils (Cold Fact i Coming from reality), Rodriguez era un autèntic desconegut, però l'atzar va voler que una copia d’aquests treballs arribés a Sud-àfrica, i fou allà on les seves cançons es van propagar com la pólvora fins  a convertir l'autor en un dels músics més admirats del país. 
Va passar el temps, el cantant no va tornar a publicar cap disc i molts dels seus admiradors es preguntaven per què no se'n sabia res del músic que tant apreciaven. 
Dos fans de Ciudad del Cabo decidiren investigar què se n'havia fet de Sixto Rodriguez i esbrinar si alguna de les llegendes que corrien al voltant de la seva hipotètica mort era certa.


No desvetllarem el desenllaç de la trama als que encara no hagin vist el film, però  si que volem ressaltar les figures d’aquests dos admiradors sud-africans com a principals responsables que la música de Rodriguez fóra rescatada de l’oblit i es donés a conèixer arreu del món. 
Cal destacar, però, que abans de Searching for Sugar Man, la música del cantautor d’origen mexicà ja s'havia difós en algunes sales de cinema, atès que Sugar man va formar part de la banda sonora de Candy, pel·lícula que l'any 2006 va dirigir Neil Armfield i va protagonitzar Heath Ledger, i altre tema de Rodriguez (I Think of You) va sonar a un film australià del 2007 que portava per títol The home song stories.  



Durant els mateixos anys que van veure la llum els vinils de Sixto Rodriguez, es van publicar també els que fins fa poc eren els únics treballs discogràfics de Bill Fay, cantant i compositor anglès al qual la dècada dels 70 li augurava una pròspera carrera musical. Bill Fay (1970) i Time of the Last Persecution (1971) despertaren gran admiració entre molta gent, però no la suficient per a que la companyia discogràfica li renovés el contracte al músic. Els anys van transcórrer sense que cap oferiment piqués a la porta del cantant que –tal com li va ocórrer a Sixto Rodriguez- va haver de treballar en dures feines que no tenien cap relació amb l’àmbit musical.




A diferència del mexicà, Fay continuà composant i gravant cançons que autoeditava en cintes de cassette. Encara que aquests enregistraments casolans no van tenir gaire difusió, la música del britànic encara era recordada per molts admiradors, com Nick Cave, que sempre el va considerar un dels millors compositors anglesos de tots els temps, o Wilco, que en diferents ocasions han interpretat una versió de Be Not So Fearful, tema inclòs al  primer disc de Bill Fay.

Les fortes creences religioses de l’autor (que inevitablement quedaven reflectides a molts dels seus temes)  poden haver tingut part de culpa en la marginalitat que ha hagut de patir la seva obra, ja que la carrera de Fay va començar en una època on el “sexe, drogues i rock and roll” esdevenia una mena de lobby comercial que seduïa enormement al públic més jove. En aquest context, propostes com la del compositor anglès eren considerades retrògrades i escassament comercials, malgrat que la seva música transcendeix les temàtiques que tracten algunes lletres de les seves cançons. 

Al 2012, 41 anys després, Bill Fay va tornar a publicar un disc amb temes nous. Aquest treball, anomenat Life is people, ha estat inclòs al llistat de millors àlbums de 2012 que moltes publicacions internacionals han elaborat, i en ell podem trobar autèntiques meravelles que justifiquen tota una carrera.

                                                      Bill Fay compartint escenari amb Wilco


dimecres, 13 de març de 2013

+Música!: butlletí de novetats de música (i cinema i còmic) a Vapor Vell.


Des de fa una setmana ja es pot consultar a la web de la biblioteca Vapor Vell el butlletí +Música! amb les novetats de música, cinema i còmic.
Us l'adjutem:


... i perquè no us oblideu del què és important us recomanouna cançó (i un vídeo) d'una de les nostres novetats: A baix, a les valls, del disc De bosc de Pau Vallvé:




I ara, per aquells que pugueu fer dues coses a la vegada, us proposo participar al fenòmen "parelles de fet": una iniciativa del GrupCòmic del COBDC. Només cal que us llegiu algunes de les nostres novetats de còmic mentre escolteu alguna música relacionada.

Us proposo:

COLOMINO, Sergio. Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona. Barcelona: Norma, 2012.
+
alguna peça per violí de Felix Mendelssohn-Bartholdy (recordem que Holmes és un violinista prou destre i que a Estudi en escarlata, la seva primera aventura, interpreta una peça per violí d'aquest compositor).


OESTERLE, Uli. Hector Umbra. Madrid: Dibbuks, 2012
+
DJ Hell, dj techno, resident a Munich.


PEDROSA, Cyril. Portugal. Barcelona: Norma, 2012
+


PESTENER, Felix. El Polvo de los antepasados. Barcelona: La Cúpula, 2012
+
... música tradicional mexicana pel dia de difunts... per Internet en podreu trobar, per exemple: aquí.


Si us animeu, ho podeu fer al revés: què llegirieu amb les nostres novetats de música?
Què llegirieu amb Swing lo Magellan de Dirty projectors?
Què amb Psychedelic Jungle dels Cramps?
Què amb Vosté és aquí d'Antònia Font?
I amb Diamantes: 25 aniversario de Pimpinela???

Ànims!!!

dilluns, 11 de març de 2013

Moonraker Club # 1: Mar Blue Moon Baby

A principis de febrer va aparèixer un article de Martin Lessard (Quebec), Le bibliothécaire com a DJ (El bibliotecari com a DJ), que proposava que els bibliotecaris fessin el paper de DJ, en el sentit de fer de mediadors en temps gairebé real, dels fluxos (informacions, esdeveniments, etc) que entren a la seva localitat, a la seva regió o al món, per redirigir-los cap als recursos de la biblioteca o la web. 




Un DJ que s'ocupés de donar a conèixer què emergeix de les xarxes socials i de l'actualitat. Un Dj que fes sessions interessants, que aconseguís que la gent anés a la biblioteca a l'hora que hi és ell. La proposta de Lessard ha rebut algunes crítiques sobre els continguts que han de "punxar" les biblioteques, sense perdre la neutralitat.


És cert que els DJ's i els bibliotecaris i les bibliotecàries tenen feines semblants: Tots dos treballen amb un fons, que es dediquen a difondre, a ampliar i expurgar, per tenir contenta la parròquia. Tot i això, si els bibliotecaris no estan per fer de DJ, sempre poden portar-ne un a la biblioteca, ja sigui de manera presencial com fa la Biblioteca Vapor Vell, o de manera virtual, ja sigui via streaming, que ofereix la possibilitat de seguir sessions en directe o mitjançant les playlist.



El Moonraker Club, és una iniciativa musictecària que creu en els bibliotecaris-dj's, però que prefereix compartir la cabina amb músics, punxadiscos i melòmans de les comarques gironines i d' arreu del país. La sessió inaugural va a càrrec de la gironina Mar Blue Moon Baby. Fundadora del difunt Black&Beat Sound Club, que difonia els sons més negres a Girona; i del Back to the Sixties Jungle Club de Barcelona. 



A la seva maleta hi trobareu R&B i soul del millor, escollits amb gust i amb els que confecciona sets elegants i ballables, que s'han pogut disfrutar al Boiler (Barcelona) a  l'TZVR de Sant Feliu de Guíxols, a les festes de l'Associació Soroll (Vidreres), al Bar Spritz (Girona), al Festival Summertime de Tarragona, al Barbara Ann (Barcelona) i al Girona Scooter Rally. També ha fet especials pel programa de ràdio El Frenopàtic RadioShow. Inexplicablement no ha punxat al Black Music Festival.



Actualment organitza les Friday Vinyl Sessions a la botiga de roba Velvet Vintage (Grn). Properament punxarà al nou club del Marula Cafe (Bcn) dedicat al Rock'n'Roll A-Wamba-Buluba. 




Aquesta és la sessió de 10 cançons que la Mar Blue Moon Baby ha preparat pel Moonraker Club. Shake!






Bonus tracks

Especial sobre Etta James de Mar Blue Moon Baby i Boogaloo Jones pel Frenopàtic Radio Show. 









dissabte, 9 de març de 2013

El Playlist de The New Raemon


El passat 22 de febrer el músic Ramon Rodriguez, percutor de THE NEW RAEMON i productor musical, veterà i fresc en mil batalles, va fer una sesssió del MUSIC SPY CLUB.



La sessió va ser sensible, suau, plena d'estímuls musicals. I, como dir-ho, íntima. The New Raemon va suggerir no 10, sinó 16 cançons, entre els quals només una s'escapa del criteri primitiu del Music Spy (que estiguin publicades els últims 12 mesos). 


Aquí teniu el seu playlist, nu, sense les seves explicacions. Més d'una hora de música sortida d'un forn suggerent. 


De la seva selecció només falta un tema, que encara no està a Spotify (el disc s'editava quinze dies després!). És el "Plastic Cup", de Low, que us passem en un vídeo.


I per si encara queda algú escoltant... el Music Spy del 2on trimestre es presenta fort:

26 d'abril: MENDETZ (Jan Martí)
16 de maig: Esbudellant el Primavera Sound amb Joan S. Luna i Xavi Sanchez Pons
7 de juny: Esbudellant el Sónar amb Nando Cruz

divendres, 8 de març de 2013

Black Music Festival'13: El poder negre català

No sé si serà per la influència de La Moreneta, que la música negra està tan arrelada a casa nostra. A Barcelona es pot ballar R&B  i soul al Boiler, al Movin'On tot el que sigui soulful de qualitat, al Marula Cafe tots els estils anteriors més funk, disco, ritmes africans i  llatins; i al Jamboree,  jazz. Aquest conegut local de la Plaça Reial, també és l'escenari d'un misteri sense resoldre a la novel·la El cas Jamboreedel crític musical Pere Pons, publicada en motiu dels 50 anys del primer Jamboree




En el cas que preferiu quedar-vos a casa, també podeu escoltar música d'arrel negra al programa de Ràdio Ciutat Vella, The Flying Carpet Radio Show, ja sigui a través de la FM o mitjançant podcasts. 




Les biblioteques també han dedicat guies i activitats a la música negra: El mes de febrer, a la Biblioteca Vapor Vell es va celebrar el cicle Blues + Country = Rock'n'Roll. Una història americana amb epíleg europeu. I l'any passat la Biblioteca Vallcarca i els Penitents va organitzar un seguit d'activitats al voltant del jazz i el blues: De penitents a Mississippi: Un any "on the road"



La última mostra d'aquesta passió catalana pels sons negres, és el recopilatori Blackcelona (Discmedi). Editat a finals del 2012, aquest disc inclou cançons de bandes catalanes afincades a la ciutat comtal. El groove, és el denominador comú dels setze grups que participen en aquest recopilatori. Tots toquen estils diferents -R&B, soul, funk, rumba funk, funk rock, boogaloo i ritmes llatins- i tenen personalitat pròpia, però tots fan cançons que és inevitable ballar.




Gràcies al Black Music Festival, que se celebra els mesos de març i abril a la ciutat immortal, els grups de Blackcelona, Cardova (funk rock), The Black Beltones, The Slingshots (Soul Funk), la Hipnotik Orchestra (Rap i R n B)  i Electric Gozarela (Boogaloo i ritmes llatins) es podran sentir a Girona, que tot i que durant un temps va tenir fama de grisa, ara també s'hi pot sentir música negra. 




També tocaran al Black Music Festival els gironins The Pepper Pots, que acompanyaran als mítics The Impressions; i els barcelonins Macho, que facturen un black'n roll incendiari on no falten els udols, els sons guturals, els gemecs lúbrics i les reverberacions lisèrgiques. Us podeu descarregar els disc aquí.




A Girona els sons negres també tenen un lloc a les Biblioteques Municipals, al Sunset Jazz Club, a les flamants sessions golfes del Soul Glo a la Sala Tourmix i al Festival RudeCat, dedicat als sons jamaicans. Ja veieu que Catalunya, a més de ser aquell "país tan petit que quan el sol se'n va a dormir, mai s'està prou segur d'haver-lo vist", també és Young, gifted & black.





BONUS TRACK

Una rumba en homenatge a la cultura negra de Xavier Batllés, enregistrada el 1979 i recomanada pel musictecari Fonti.






dijous, 7 de març de 2013

Vents Sense Anestèsia al Vapor Vell



El proper divendres, 8 de març, a les 19 h., la Biblioteca Vapor Vell acollirà una demostració musical singular. La formació SIN ANESTESIA, integrada només per saxofonistes, oferirà un concert on es mostraran les possibilitats artístiques, harmòniques, rítmiques i tímbriques d'aquest instrument.



Aquesta banda, liderada pel percutor de Discordian Records (el fugisser i imprevisible El Pricto) té una alineació variable i orgànica de saxofonistes que representa la primera filera dels exploradors d'aquest instruments. Són: Agustí Martínez, Albert Cirera, Tom Chant, El Pricto, Ferran Besalduch, Pep Pascual, Liba Villavecchia, Lluís Vallès i Xavier Díaz Herrera. Aquesta seria la formació clàssica:


saxos soprano: Liba Villavecchia / Tom Chant
saxos altos: El Pricto / Agustí Martínez
saxos tenores: Miguel Villar 'Pintxo' / Pep Pascual / Akbert Cirera
saxos barítonos:  Lluís Vallès
saxo bajo: Ferran Besalduch


Serà una sessió de risc auditiu i alegria sensorial. No us la perdeu!

dilluns, 4 de març de 2013

Introducció a l'art musical otomà : música clàssica multicolor



" Durant les múltiples recerques que hem dut a terme sobre la música, la cultura i la història dels turcs, hem pres una consciència creixent de l’absoluta ignorància que tenim a Occident de la història i la cultura otomanes "
 Jordi Savall

Efectivament, la cultura otomana ocupa un lloc clau en la història de la civilització. Una cultura que destaca per la seva sofisticació i una increïble capacitat integradora de tota mena d'elements de tradicions ben diverses en un mosaic de gran bellesa i sobrietat.  

Malgrat això i malgrat la proximitat i influència en la cultura occidental, el desconeixement que en tenim és veritablement molt lamentable. Un llunyà i exòtic territori musulmà (ben pocs sabrien distingir la diferència entre cultura àrab i cultura turca, per exemple) on es barregen harems, homes amb grans mostatxos i cara de pocs amics, passions turques i expressos de mitja nit  (exemples de projecció cutre, ignorant i maliciosa d'un país) ... i poca cosa més. Ridícul imaginari similar a una península ibèrica poblada per toreros, cantaors i bailaoras amb clavells vermells al cap, menjant paella, bevent sangria ... i poca cosa més. La ignorància que ens emplena de pre-judicis absurds i capciosos sobre 'els altres' i que tan bé funciona com instrument per manipular les persones a conveniència. La ignorància que tot bibliotecari combat amb la seva sola existència i que els musictecaris combatem també activament proposant camins de descoberta musical. Hi ha molt on picar, escollir, aprendre i disfrutar de la música, música de tota mena, de tot arreu i de tots els temps. 

Vols fer un viatge musical a l'orient? , estira't a la catifa entre uns quants coixins grans i confortables, deixa't anar i veuràs com una pila de tòpics es desfan com el sucre, descobriràs que hi ha hagut civilitzacions on s'ha demostrat que la convivència entre 'els diferents' és perfectament possible i absolutament més enriquidora. Referències útils i significatives en els temps que ens toca viure, plaers insospitats que la cultura ens regala ... 

Josep Lluís Villanueva i Fontanella


* * *

El context 
L'Imperi Otomà (1299-1923) també conegut com Imperi Turc Otomà, va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la dinastia Osman.  Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre de 1923.  L'imperi s'auto-anomenava La Sublim Porta (coneguda a Occident per "La Porta", simplement) i fou l'últim califat islàmic. 
En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia eren estats vassalls.



Aquest imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles. Amb Constantinoble com la ciutat capital i el territori que el sultà Solimà el Magnífic va conquerir corresponent a les terres governades per  l'emperador bizantí Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'imperi Otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics, Helènic i Romà. 
Nombrosos trets i tradicions culturals d'aquests (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern) van ser adoptats pels otomans, que els van elaborar en noves formes. Aquests trets culturals més tard van ser barrejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans, creant una nova i particular identitat cultural otomana.
Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'Imperi fou repartit entre musulmans, cristians ortodoxos, jueus, zoroastrians, etcètera, cadascun dels quals conformava un millet amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels raiyeh (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern fins que la seva pressió obligà al sultà Solimà el Magnífic a admetre'ls, a mitjan segle XVI. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el visir del sultà era un simple esclau, que d'un moment a un altre podia ser desposseït de la seva vida i béns.


La cultura otomana
Al segle XIII va florir la literatura islàmica-turca donant lloc a grans figures culturals com Mevlana Celaleddin-i Rumi, Hacı Bektaş-ı Veli i Yunus Emre, qui és considerat el pilar de la cultura popular turca. Al costat de Mevlana, una altra figura literària molt important va ser Safiyuddin Abdülmumin Urmevi qui va ser responsable del desenvolupament de la teoria de la música que encara s'utilitza a tot el món islàmic. Els seus treballs es basen en dos autors anteriors, al-Farabi i Ibn Sina. Ja que ell pertanyia a l'escola de Bagdad, va escriure en àrab, igual que els erudits occidentals utilitzen llatina en els seus escrits acadèmics. En la seva escala musical hi ha 17 intervals i 18 tons.



dervitxos mevlevi

En aquest periode els monestirs mevlevi eren la institució més important en el camp de la música sacra. Sultan Veled, fill de Mevlana i compositor éll mateix, va jugar un paper molt important en la creació de música com una part inseparable dels monestirs mevlevi. Aquests es van convertir en els principals centres d'ensenyament musical a tota la zona de domini otomà, tradició que encara es manté avui.  L' ayin mevlevi és una forma altament desenvolupada de l'art musical otomà que va evolucionar al voltant d'un ritual religiós, la sema, cerimònia de la dansa giratòria dels dervixos mevlevi. Es basa en la composició musical i la poesia, prenent la forma d'una original suite cíclica. Constitueix la més àmplia, la més artística i la més important branca de la música turca i va ser objecte d'un article en aquest mateix bloc: El llegat de la música otomana #4 : Mercan Dede: poesia, dansa i música Sufi   

A principis del S.XIV l'Imperi seljúcida d'Anatòlia es va ensorrar i l'estat otomà es va establir al nord-oest d'Anatòlia. Sultans com Osman I, Orhan, Murat i Bayazit van començar un procés pel qual una petita dinastia es va convertir en un imperi mundial, però mai van abandonar el seu respecte i amor per l'art i els artistes. Un dels factors més importants que indiquen el valor que els otomans mostraven per l'art i per què es va mantenir un nivell tan alt en les arts va ser el patrocini de l'Estat. Juntament amb la seva educació i formació en la ciència i la guerra, els sultans otomans també van ser educats en les arts i la literatura. Gràcies a aquesta formació no hi va haver gairebé cap sultà otomà que no fos poeta, cal·lígraf o músic. 


Dins d'aquest Imperi, es va desenvolupar una cultura musical entre la classe dirigent urbana, que vivia separada de la gent comuna, a l'entorn del Topkapi (el palau del sultà) en mansions i en Yalis (luxoses mansions riberenques a ambdós marges del Bòsfor). Aquesta cultura musical de gran tradició va ser alimentada per la literatura divan. Les ordres místiques de l'Islam otomà (principalment les ordres sufis Bektashi i Mevlevi) formaven part molt important de la cultura, contribuint també de forma essencial al desenvolupament d'aquesta música. Dins d'aquest ambient d'elit, es va desenvolupar aquesta música urbana de classe alta des del segle XVI produint obres mestres i convertint-se en una de les grans cultures musicals de la seva època. Establint una estreta relació amb la música persa i àrab que existia prop i dins el mateix àmbit cultural otomà, i especialment amb les tècniques musicals practicades a les esglésies bizantines d'Istanbul, aquesta música va continuar el seu desenvolupament, acollint les cultures que creixien sota la seva influència.

La que avui es coneix com "música clàssica turca" no va ser anomenada així fins el col · lapse de l'Imperi Otomà i la fundació de la nació-estat 'Turquia' que coneixem avui. Fins aquell moment, els músics grecs, armenis i jueus que també eren part del sistema otomà de "millets" (classificacions ètniques/religioses ) van contribuir activament a l'enriquiment d'aquesta música. En conseqüència, encara que la influència primordial era turca, no es va sentir la necessitat d'anomenar-la "música turca". A més, la pràctica de classificar la música en gèneres estrictes que va sorgir dins de la Il·lustració occidental era desconegut. Els termes "clàssic" o "art" que s'han aplicat a aquesta música són merament el reflex d'un acostament a la música occidentalitzada de Turquia. Tot i això, en l'actualitat s'utilitzen aquests termes per a la música tradicional composada, o la música sistematitzada de l'elit urbana, sense cap sentit irònic.

Malgrat que es van escriure llibres sobre teoria musical durant els segles del periode otomà, l'ús de la notació no era tan popular. Fins a començaments del segle XVI, s'utilitzava la notació Abjad, que constava de part de l'alfabet àrab. Al segle XVI, Ali Bey Ufki, que en realitat era un descendent de polonesos de nom real Bobowski, va viure en un palau otomà durant molt de temps, tocava el santur i va escriure una col·lecció de composicions otomanes utilitzant l'antiga notació occidental.

Després de Bobowski, el príncep moldau Dimitrie Cantemir va escriure un tractat reunint les composicions instrumentals de l'època amb el seu propi sistema de notació que va inventar utilitzant certs símbols. A més de com a intèrpret i compositor va ser reconegut també com un destacat intèrpret de tanbur, un llaüt de coll llarg. Recentment, Yalçin Tura va transcriure el seu tractat en notació turca i occidental. 



Aquesta herència musical està construïda sobre una base teòrica que es remunta en el temps almenys mil anys i ha evolucionat molt en el camí a la seva forma actual. 


El makam
L'art musical turc pot ser inclòs dins de la música makam, comú des de l'Àsia Central fins a la conca mediterrània. La música turca és una tradició musical monofònica fundada en aquest principi. Encara que els makam turcs s'assemblen als de les cultures circumdants, contenen els seus propis trets únics d'estil i execució. El nom de "makam" és el terme que s'aplica a la totalitat de les normes que descriuen els patrons melòdics de progressió dins de les escales musicals, els quals són al seu torn basats en ordres concretes d'intervals.  En la música turca n'existeixen uns 400, no obstant la gran majoria d'ells no s'usen en l'actualitat. Estan classificats en tres grans apartats:  Basit (simples), Sed  (transportats ) i Birlesik  (composts).

El makam és el concepte més important de la música otomana. Com en totes les tradicions musicals modals, el ritme (usul) és d'importància secundària, ja que una melodia pot complir amb els requisits d'un makam sense estar subjecte a les restriccions de ritme. De fet, les formes musicals o de interpretació sense ritme fix constitueixen un aspecte significatiu de la música turca.




El fenomen makam presenta una dimensió històrica. Les versions practicades en la música turca d'avui en dia són generalment les que es van establir al segle XIX. No obstant això, els noms d'alguns d'ells han canviat i altres, tot i haver sigut utilitzats en el passat, han adquirit un patró diferent. Fins i tot el més establert està subjecte a una evolució o canvi. Dins de la llarga història d'un determinat makam, la seva progressió melòdica o fins i tot la seva escala sencera pot haver estat exposada al canvi. L'estructura de les composicions de la música del segle XVII presentada per Cantemir i Ufki Ali revela clarament aquest aspecte del fenomen makam.  Aquest ha de ser vist com una entitat musical no estàtica. Per entendre la naturalesa del concepte de makam és necessari  tenir en compte que es tracta d'un procés històric. Els que apareixen en les estructures més simples al segle XVII s'han anat enriquint amb nous gèneres i amb progressions melòdiques a partir del segle XVIII adquirint noves escales. Aquesta pràctica ha de ser vist com la contribució de les noves generacions que, dintre d'uns límits  han introduït novetats en la pràctica anterior. Els compositors del passat han aspirat a expressar la seva creativitat mitjançant l'elaboració d'aspectes que no s'havien fet abans. Buscant noves formes d'obrir camins per arranjar o dissenyar makams completament nous.




Formes musicals 
Un dels aspectes més interessants de la música clàssica turca és la manera com es formen melodies. Com en la música de tot el món, aquesta música comprèn certs gèneres, determinats per una varietat d'elements. La majoria d'aquests es poden classificar pel tipus general de melodia (religiosa / secular), mitjans d'interpretació (instrumental / vocal), el context d'execució (militar, la música clàssica, entreteniment), zona on es realitza (música de cambra, música urbana, música de monestir Sufi), l'estil d'actuació (rítmica / sense ritme)  L'estructura de la música turca també ha estat influenciada per la forma melòdica i les seves implicacions socials. Sobre la base d'aquests, és possible dividir la música turca en dues formes generals que contenen formes melòdiques de diversos tipus:

Música instrumental
Música vocal religiosa
Música vocal secular

a) Pesrev
b) Taksim
c) Medhal
d) Saz semaisi
e) Oyun Havasi
f) Aranagme


a) Mevlevi Ayini
b) Na't
c) Durak
d) Miraciye
e) Ilahi, tevsih
f) Sugûl
g) Ezan
h) Tekbir, Temcid, Tesbih
i) Salat, Selam
j) Münacaat
k) Mevlit


a) Kar
b) Beste
c) Semai
d) Gazel
e) Sarki
f) Turku
g) Köçekçe



Els Músics

 Münir Nurettin Selçuk i el seu tanbur

Türk Müzik Portalı és una impressionant enciclopèdia de la música turca, font principal d'aquest article. Un arxiu que ens pot servir per profunditzar en aquest tema (està en turc, anglès, francès i alemany). A continuació facilitem una exhaustiva llista d'enllaços als compositors d'aquest immens llegat musical dividit en tres grans apartats. En molts casos s'inclouen precioses mostres d'obres d'aquests autors en mp3 per escoltar en streaming.

Compositors 
ABDI EFENDI ABDÜLKADIR MERAGI
ABDÜLKADIR NASIR DEDE ABDÜRRAHIM KÜHNI DEDE
AHMED IRSOY AHMET AVNI KONUK
ALAADDIN YAVASÇA ALI NUTKI DEDE
ARIF MEHMED AGA ARIF SAMI TOKER
AVNI ANIL BEKIR SITKI SEZGIN
BIMEN ŞEN (DERGAZARYAN) CINUÇEN TANRIKORUR
CÜNEYD ORHON DEDE EFENDI
DELLAL-ZADE ISMAIL EFENDI DILHAYAT KALFA
EDGAR MANAS EKREM GÜYER
EMIN ONGAN EROL SAYAN
FAHRI KOPUZ FERIT SIDAL
HACI ARIF BEY HAFIZ POST
HALID LEMI ATLI HASAN FERIT ALNAR
HÜSEYIN SADEDDIN AREL ISMAIL BAHA SÜRLELSAN
ISMAIL HAKKI BEY ITRI
KEMANI TATYOS EFENDI LEYLA SAZ
MEDENI AZIZ EFENDI MEHMET RESAT AYSU
MÜNIR NURETTIN SELÇUK NEYZEN AZIZ DEDE
NUMAN AGA OSMAN NIHAT AKIN
RAHMI BEY RAKIM ELKUTLU
RAUF YEKTA REFIK FERSAN
SADEDDIN KAYNAK SEKIP AYHAN ÖZISIK
SELAHADDIN PINAR SELAHATTIN IÇLI
SELAHATTIN INAL SERIF IÇLI
SERIF MUHIDDIN TARGAN SEVKI BEY
SUPHI ZIYA ÖZBEKKAN SUPHI ZÜHDÜ EZGI
TAB'I MUSTAFA EFENDI TANBURI CEMIL BEY
TARIK KIP YESARI ASIM ARSOY
ZAHARYA ZEKAI DEDE

Compositors de la família imperial otomana
ABDÜLAZIZ BEYAZIT II
GAZI GIRAY KHAN II GEVHERI OSMANOGLU
MAHMUD I MAHMUD II
MEHMED VI MURAD IV
SAHZADE SEYFETTIN EFENDI SELIM III
SULTAN KORKUT

Compositors i intèrprets no musulmans
AGOPOS ALYANAKYAN  AĞYAZAR KARABETYAN AKYÜZ
ALEKSAN AĞA  ALI UFKI (BOBOWSKY)
ANDON KIRYAZIS ANDON(VIOLIN)
ANGELI ARISTAKES HISARLIYAN
ARISTAKES ŞALCIYAN (HOVANNESYAN) ARON HAMON
ARŞAK EFENDI ÇÖMLEKÇIYAN ASADUR AĞA
ASDIK AĞA (ASADUR HAMAMCIYAN) BACANOS (ALEKO BACANOS)
BACANOS (YORGO BACANOS) BAĞDASAR AĞA EKMEKÇI
BEDROS AĞA [ÇÖMLEKÇIYAN] BIMEN ŞEN (DERGAZARYAN)
BOĞOS HAMAMCIYAN (ASDIKZâDE) CALLISTO GUATELLI
CANDAN (KAANûNî ARTAKI) CIVAN AĞA (LATVACI ZIVANIS)
CORCI (KEMâNî ÂMâ) DAVID BEHAR
DIKRAN (VIOLINIST) GARBIS EFENDI
GIUSEPPE DONIZETTI GÜLBENKYAN
HAÇARSUM EFENDI (KEMâNî) HAHAM ŞEMOIL MENDIL
HAMPARSUM LIMONCUYAN HAYIM ALAZRAKI
HIRANT KENKÜLYAN EMRE (UDî HIRANT) HRISTO EFENDI (HRISTâKI KIRYAZIS)
ILYA ISAK ALGAZI 
ISAK BARIKî ISAK TANBûRî (FRESKO ROMANO)
ISAK VARON ISTAVRI AĞA
ISTEPAN GEDIK KANTEMIROĞLU (DIMITRIE CANTEMIR)
KARABET AĞA KARAKIN EFENDI (ÛDî)
KARNIK GARMIRYAN KIRKOR BERBERYAN (ÛDî KIRKOR)
KIRKOR CIĞERCIOĞLU KIRKOR ÇULHAYAN 
KIRKOR KâHYAYAN KIRKOR MEHTERYAN
LAURETTE ROSSETTE LAVTACI HRISTO
LEVON HANCIYAN MANOL AĞA
MARDIK AĞA MARKAR AĞA (SINGER AND LOCKSMITH)
MARKO ÇOKLAKOĞLU (OUD) MERKEL
MISIRLI IBRAHIM EFENDI (OUD) MIHRAN (HâNENDE BURSALI)
MIHRAN KAVUKCIYAN  MIHRAN KERESTECIYAN
MISAK AĞA MUSI (HAHAM MUŞE FAO)
NIKOGOS AGA NIKOGOS AĞA (NIKOGOS TAŞCIYAN)
NIŞAN AĞA  NUBAR EFENDI (KANûNî)
NUBAR TEKYAY ONNIK AĞA (HâNENDE SARI)
OSEP EBEYAN  OSKIYAM 
OVRIK KAZASYAN SAHAK HOCASAR (KEMâNî VE UDî)
SANTO ŞIKARI SELIM EFENDI
SELVELLI SERKIS EFENDI 
SERKIS EFENDI  SERKIS EFENDI (UDî BÜYÜK SERKIS)
SEROVPE EFENDI (UDî) ŞINORK (UDî)
TATYOS ENKSERCIYAN (TATYOS EFENDI) TODORAKI AĞA
TONI D. GÖRÖG VASILAKI (VIOLIN AND CLARINET)
VITALI EFENDI VITTORIO RADEGLIA
YANI (KEMENÇECI) YERVANT APRAHAM KAPRIEL EBEYAN
YORGAKI EFENDI YORGI EFENDI
ZAFIRAKI EFENDI ZAHARYA (KÜRKÇÜ MIR CEMIL)
ZERVEN EFENDI


La dona i la música clàssica otomana
Una important característica de la tradició musical otomana és que es va desenvolupar i ha sobreviscut  fins avui amb una contribució fonamental de les dones.

    
La majoria dels documents més antics que proven que les dones tocaven música són del segle XVI. També han sobreviscut il·lustracions del mateix període. Durant el regnat del sultà Solimà el magnífic, els músics del palau incloïen a intèrprets de çeng o arpa otomana que, al segle XVII,  era un instrument típicament femení. En  un document del 1639, un mercader francès anomenat Du Luir que va anar a Constantinopolis amb l'ambaixador francès Jean de la Haye relata que en un dinar en què va ser convidat, escoltaven la música primer interpretada per homes i després únicament per dones. 

Quan aquestes dones, anomenades çengi, tocaven el çeng, altres dones tocaven un instrument de coll llarg amb cos rodó anomenat kemençe (rebab o ıklığ) i un instrument de percussió, mentre que altres cantaven i dansaven amb una mena de castanyoles (cròtals) conegudes com çalpara. El çeng va anar perdent popularitat gradualment, i cap al segle XVIII ja quedaven poques intèrprets d'aquest instrument, que va ser abandonat per complet al segle XIX.


Durant el regnat de Mehmet IV també havia concubines amb aptituds musicals a l'harem. Tocaven ney, tanbur, kemançe, kanun, santur, çeng, çöğür i violí, i algunes van estudiar amb grans mestres per aprendre a tocar un instrument de vent conegut com nefir. Les concubines del palau aprenien amb els músics de la ciutat i també hi havia els qui treballen al palau ensenyant música a les concubines. De vegades també venien al palau dones que havien estudiat música a la ciutat.

A Osman III, que va assumir el tron després de la mort del seu germà major Mahmud I, no li agradava la música, i per això va interrompre totes les activitats musicals, no només a l'harem sinó també dins del palau. No obstant això, sota els seus successors Mustafa III i Abdülhamid I, la música va reviure i va tornar a entrar a l'harem. L'observador venecià Toderini, que va estar a Istanbul de 1781 a 1785, identifica el kanun com un instrument que les dones tocaven al palau.

Els instruments de la música clàssica otomana

L'activitat musical al Topkapi es va desenvolupar encara més durant el regnat de Selim III. Se sap que durant el regnat del successor de Selim, Mustafa IV, hi va haver una pausa en aquesta activitat. Tanmateix, durant els regnats de Mahmud II, Abdulmecid i Abdulaziz les interpretacions musicals van recuperar la seva antiga vitalitat tant a l'harem com al palau.


El 1826 es va crear una orquestra d'estil occidental al palau. Gràcies a Leyla Hanim Saz, filla del doctor real İsmail Paşa, que va viure molts anys al palau, sabem que a l'harem hi havia una banda musical amb 60 membres, i que tots ells eren dones.

En aquell moment era possible trobar grups musicals femenins no només al palau del sultà, sinó també a les mansions dels prínceps. Les activitats musicals eren una part indispensable de l'entreteniment al palau, a les mansions dels cercles palatins i a les llars dels melòmans amb més possibilitats econòmiques.

Després del període de reforma conegut com Tanzimat, es van adoptar instruments occidentals com el piano i el violí. Leyla Saz, que estava ben informada de la vida diària al palau i les grans mansions en la segona meitat del segle XIX, afirma que gairebé tots els servents de l'harem eren músics o instrumentistes. Agrega que en l'educació dels servidors de l'esposa del sultà i les princeses incloïa l'estudi de l'Alcorà, la història otomana, poesia, llibres i lliçons d'instruments musicals com piano, violí i lavta. Tammateix, hi ha molt poca documentació sobre les vides i obres de les compositores dels segles XVII, XVIII i XIX.



L'art musical otomà arriba a Catalunya

Degut a ser considerat un gènere musical separat de les masses, va ser menyspreat pels mitjans intel·lectuals del nacionalisme republicà turc durant el segle passat, però actualment torna a ser objecte de molta atenció.  Ben a prop trobem un exemple significatiu ...
 

Jordi Savall, un dels nostres millors ambaixadors culturals en l'actualitat,  no va descobrir la música otomana fins el 1999 però, des d'aquell moment, ja li ha dedicat dos extraordinaris treballs, absolutament imprescindibles per a tot melòman:

ISTANBUL. DIMITRIE CANTEMIR 
The Book of the Science of Music” 
and the Sephardic and Armenian musical traditions
Alia Vox AVSA9870
Data i lloc de gravació : Col·legiata de Cardona del 12 al 15 de Febrer de 2009

Un àlbum publicat amb la intenció de 'presentar les músiques instrumentals “erudites” de la cort otomana del segle XVII a partir de l’obra de Cantemir i en diàleg i alternança amb les músiques “tradicionals” del poble, representades aquí per les tradicions orals dels músics armenis i de les comunitats sefardites que, després de ser expulsades dels regnes hispànics, van trobar acollida a les ciutats de l’Imperi Otomà, com Istambul o Esmirna.'
Intèrprets:
HESPÈRION XXI
Yair Dalal,  oud
Driss El Maloumi, oud
Pierre Hamon,  ney & flûte
Dimitri Psonis,  santur
Pedro Estevan,  percussion
Jordi Savall,  rebab, vielle et  lire d’archet
MÚSICS CONVIDATS
Kudsi Erguner, ney
Derya Türkan,  Istanbul kemençe
Yurdal Tokcan,  oud
Fahrettin Yarkın, percussion
Murat Salim Tokaç,  tanbur
Hakan Güngör,  kanun
Gaguik Mouradian,  kemancha
Georgi Minassyan,  duduk 
Haïg Sarikouyomdjian,  duduk et ney « Beloul »
Haroun Taboul,  tanbur à archet 
Direcció: JORDI SAVALL

Només dos anys després va publicar aquest altre:

LA SUBLIME PORTE
Voix d’Istanbul (1430 – 1750)
Alia Vox AVSA9887
 Data i lloc de gravació : Col·legiata de Cardona.  Febrer 2010 i Maig-Juny 2011

Savall manté una vegada més el mateix esperit integrador dels otomans buscant la sensibilitat d'excel·lents músics de diverses procedències:

Intèrprets
Gürsoy Dinçer: cant 
Montserrat Figueras: cant
Lior Elmaleh: cant
HESPÈRION XXI
Pierre Hamon: ney
Pedro Estevan: percussió   
Jordi Savall: lira, vielle, rebab & direcció  
i músics de:
ARMÈNIA
Georgi Minassyan: duduk
Haïg Sarikouyoumdjian: duduk
Gaguik Mouradian: kemençe 
TURQUIA
Derya Türkan: kemençe
Yurdal Tokcan: oud
Murat Salim Tokaç: tanbur
Hakan Güngör: kanun
Fahrettin Yarkın: percussió
BULGARIA
Nedyalko Nedyalkov: kaval 
ISRAEL
Yair Dalal: oud 
GRÈCIA
Dimitri Psonis: santur i morisca 
MARROC
Driss El Maloumi: oud

Veus d’Istanbul conté obres vocals i músiques instrumentals (otomanes, gregues, sefardites i armènies) al voltant de “La Porta Sublim” (o la cort otomana d’aquesta “seu de la felicitat”) i és continuació del primer enregistrament dedicat a les músiques instrumentals de l’Istanbul otomà. 

Aquí teniu un enllaç a la plataforma Spotify per escoltar aquests dos àlbums excel·lents. 
Una drecera ideal per acostar-se a aquesta música fascinant en aquesta playlist:  Jordi Savall a Istanbul 


Els cantants del segle XX
Les dues figures més importants i estimades de la música clàssica turca en el segle XX són dos cantants: una dona que sentia com un home i un home que sentia com una dona ... 

Müzeyyen Senar 
'la Diva de Turquia' 


Nascuda en el si d'una estirp de músics, Müzeyyen va néixer en un poblet i arribar a Istanbul als deu anys. Va créixer a Üsküdar, a l'ombra del gran pont, a la riba asiàtica de la ciutat. De nena, tartamudejava i es va refugiar a les cançons. Va pujar a un escenari per primera vegada el 1933 i va gravar el seu primer disc aquest mateix any. Es va convertir en una estrella de la ràdio als anys trenta (es diu que va arribar a tenir relacions amb el propi Atatürk) i va ser adorada per la classe alta als anys quaranta, sobretot a la zona de  Beyoğlu. Les antigues fotografies ens mostren una ciutat elegant, per res diferent d'una metròpoli occidental.
Després del cop militar del 1980, tant el cinema com la literatura, l'educació, la música, la cultura en general es va veure molt afectada per la censura i la repressió. A causa d'això, la qualitat de la música que es podia escoltar als medis i als escenaris va empitjorar notablement.
Müzeyyen va donar el seu últim concert el 1983 i aviat va ser oblidada. El govern dels militars mai es va fiar d'ella, les seves creences bohèmies (probablement també la seva homosexualitat) la feien sospitosa, i no va ser reconeguda oficialment fins fa poc.



  

Zeki Müren  
'el Sol de la música turca' 
'el Pashà' 


Home culte i sofisticat, de seguida va ser aclamat per la seva veu irresistible i la seva articulació, en una llarga trajectòria que va de la música clàssica turca fins la cançó contemporània.

En els seus quaranta-cinc anys de carrera Muren va compondre més d'un centenar de cançons i realitzar més de dues-centes gravacions, pel que és recordat com el "Sol" de la música turca i rep el nom de "Pasha". Moltes de les gravacions de Muren van ser publicades a Grècia, on va gaudir de molta popularitat, així com als Estats Units, Alemanya, Iran, i molts altres països durant els anys 60 i 70. Muren va ser també un talentós poeta, publicant "Bıldırcın Yağmuru" el 1951. A més, va actuar al cinema turc, protagonitzant 18 pel · lícules. Tot i que no es considerava un pintor, també pintava per hobby.

Muren usava vestits efeminats, portava anells grans, recarregat i pesat maquillatge. En molts sentits, va tenir un paper pioner afavorint una major acceptació de l'homosexualitat en la societat turca. Ell, amb el seu estil diferent, segueix sent un artista molt respectat per tota la seva carrera, i en cert sentit, va aplanar el camí a artistes turcs més obertament gais o transsexuals.
Va morir d'un atac de cor mentre actuava a la ciutat d'Esmirna el 24 de setembre de 1996. La seva mort va causar una gran commoció i milers de turcs van assistir al seu funeral  El museu Zeki Muren Art Museum, establert a Bodrum, on vivia, va ser visitat per més de 200.000 persones des que va obrir el 8 de juny de 2000 fins desembre de 2006.

Escolta recomanada a Spotify:   Zeki Müren – The Very Best Of


* * *

Els turcs són dos mil anys d’història que s’estenen del Pacífic al Mediterrani, de Pequín a Viena, Alger i Troyes. Van barrejar el seu destí amb el de tots els pobles de l’Antiguitat, o poc hi va faltar. Des de l’inici del segle XVI fins a la seva desaparició, l’imperi dels sultans fou protagonista de la política europea. En la vida com en la música, Turquia i Europa no eren dos mons separats, tancats en si mateixos, impermeables l’un a l’altre. Com ressalta Jean-François Solnon (Le turban et la stambouline), ambdós, primer indiferents, van despertar una curiositat mútua, seduïts, fascinats i finalment oberts a influències recíproques.

El missatge d’aquestes meravelloses i fascinants músiques vocals i instrumentals otomanes, en diàleg amb les dels músics grecs, sefardites i armenis al voltant de “La Sublim Porta”, ens recorda que a l’Imperi Otomà va haver-hi una llibertat religiosa àmplia per als no-musulmans: grec ortodoxos, cristians i jueus van poder continuar practicant la seva fe en terres islàmiques, de la mateixa manera que la diversitat de llengües parlades transformaren les ciutats otomanes en autèntiques torres de Babel.


Jordi Savall 
Basilea, 19 de setembre de 2011


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...